Cap a on va Catalunya? (Resposta a Josep Piqué)

Fa unes setmanes, el diari Avui va inaugurar una secció dedicada a tractar el futur de Catalunya. Una sèrie de personalitats de la societat catalana han estat convidades a donar el seu parer sobre cap a on anem, com a país, com a societat. Noms com Jordi Porta, Justo Molinero, Antoni Bassas o Ferran Adrià han desfilat per l’Avui amb interessants opinions. La darrera que he llegit és la de Josep Piqué, un home que intel·lectualment he respectat sempre molt. El programa Savis, de TV3, va entrevistar fa uns dies a Fabià Estapé, un home que ha estat professor durant dècades (entre moltes altres coses, com ara ser un dels impulsors del Cercle d’Economia) i a la pregunta “Quina és la millor ment que ha passat per les seves mans?”, va respondre Josep Piqué.

M’ha sorprès, Josep Piqué. Un dels grans mals d’aquest país és que molts són els que actuen amb una filosofia un pèl inconscient que consisteix a traspassar a algú altre la responsabilitat de fer grans coses, i la culpa. En aquest sentit, fa temps que em faig la mateixa pregunta que vostè: on és la burgesia catalana? I, més exactament, on és la elit catalana? M’agrada i dono la benvinguda a tots aquells que se sumen a aquesta pregunta, i hi reflexionen. Jo, personalment, ja fa temps que dic que un país que rebutja les seves elits, deixa de crear-ne. Situació actual. Però no comparteixo el to de les seves reflexions: una autèntica fugida endavant. “Ja fa molt temps que penso que Catalunya ha entrat en una suau però irreversible decadència”. Frase inicial del seu article que, com es pot imaginar, no comparteixo. No serem el primer país que surt d’un pou, ni el darrer. I ens costarà, no ho dubti, però en sortirem. Les hem passades de pitjors. Però llegint aquesta primera frase he tingut la sensació d’estar davant d’una ploma que amb la mateixa facilitat amb la que acusa sectors sensibles de la societat catalana, amb l’altra mà i amb la mateixa pretesa facilitat, comoditat intel·lectual si em permet, s’espolsa les pròpies culpes, i se situa en un espai molt autocomplaent.

Preguntant on és la burgesia catalana, podríem dir que no molt lluny de l’Avinguda Pearson. En altres paraules, doncs, on és vostè Sr. Piqué? Vet aquí que aquesta pregunta sí té resposta: a la presidència del consell d’administració de Vueling. Càrrec que ocupa per mandat incondicional de José Manuel Lara Bosch, president del Grup Planeta, i fins fa dos dies president del Cercle d’Economia. Si Catalunya té alguna elit, és aquesta. No és l’elit que aspiro a veure a Catalunya, però avui com avui no podem anar a buscar gaire rés més enllà. Vueling, la seva companyia, és la línia catalana de vols de baix cost, un projecte creat per competir amb Ryanair, que opera des de l’aeroport de Girona portant a Catalunya bona part d’aquest turisme de poc valor afegit que tant a casa se sent a la Costa Brava. Ara estan en converses amb Clickair, monument a la provincianització de Catalunya d’Iberia, la línia bandera espanyola que va decidir, desprès de la construcció de la T4, convertir Barcelona en la segona pota de l’aeroport de Madrid. On és vostè, Sr. Piqué?

Recordo els temps en què vostè era parlamentari del PP a Catalunya. I d’aquells temps en guardo un bon record, doncs era sens dubte, el més brillant parlamentari de l’hemicicle. Va fer bé, deixant la política. N’hi ha que no estan fets per servir a les ordres de l’Acebes de torn. Me’n vaig alegrar. Durant un temps, me’l vaig imaginar a La Caixa, o al Banc Sabadell; a Gas Natural o a Abertis. Me’l vaig imaginar proposant ofertes públiques d’adquisició per Endesa, batallant als consells d’administració de les empreses més importants d’Espanya, amb Isidre Fainé, o construint projectes cara enfora, amb Salvador Alemany. Quina decepció veure’l recollit per les mans de Lara Bosch!

Ens han fallat, Sr. Piqué. La seva generació ens ha fallat. És la generació, com he dit moltes vegades, que va sortir a conquerir l’Estatut i la democràcia, però que ho va fer onejant banderes soviètiques i amb el cor posat al Maig del 68. És la generació que va universalitzar l’educació per baix, i no per dalt. Que va construir la societat de l’igualitarisme, i ha creat un sistema polític i una mentalitat social que han derivat en un sistema construït perquè ningú no destaqui. És la societat que va fer miques l’autoritat, va desplaçar progressivament l’excel·lència, va fer de la justícia social un concepte esbiaixat i gairebé sense sentit pràctic. Aquesta generació, quan ha arribat a les màximes instàncies d’aquest país, no ha pogut evitar els resultats lògics de les seves construccions: la fuga de cervells, l’esfondrament de les universitats, la mediocritat com a bandera política, la falta d’idees, la manca de líders. La pèrdua d’elits. L’alçada de Madrid com a ciutat-estat. La reducció de Barcelona al poder central. La Catalunya desorientada, perduda, incapaç d’escriure la següent pàgina de la seva història.

La societat catalana viu moments de descarada apatia. Però la governen vostès. Catalunya avui no va enlloc. Perquè la seva generació no tenia, no ha tingut mai, una idea clara d’on havia d’anar. Vueling, Sr. Piqué? Una fusió amb Clickair? Aquests son els grans projectes de l’empresariat català, del que vostè en forma inexorablement part? On anem? Certament, hi ha hagut projectes molt més interessants per Catalunya i la seva economia en els darrers anys, com la OPA a Endesa, operació de Gas Natural i La Caixa. Li haig de recordar com els seus companys de Madrid van anar a buscar el ‘cavaller blanc’ d’EOn per impedir-ho? Li haig de recordar les paraules del número dos del PP per Madrid, Manuel Pizarro, dient que mai seria un empleat de La Caixa? Al final, el PSOE va posar Endesa en mans d’Acciona. Té molta raó quan parla de la societat catalana, però mirin-se al mirall. L’empresariat català, Sr. Piqué, perd batalles que mai hagués perdut en el passat. Ens queda Vueling. Felicitats.

Parlem, parlem del Barça

No és política, però és país. El president Pujol afirma sovint que per Catalunya, el Barça és molt important. Enlloc es veuen més senyeres que entre els aficionats del Barça, un club que mou centenars de milions de culés i que és un dels millors nexes d’unió entre tots els sectors de la societat catalana. Uns som sobiranistes, d’altres no. Uns creiem que el futur és Catalunya, uns altres creuen que el futur passa per algun altre lloc. Uns es defineixen com a nacionalistes, uns altres com a anti-nacionalistes. Però a totes bandes trobarem aficionats del Barça. En un país que viu atemorit pel seu futur, mig perdut en mans d’un govern irresponsable, d’una política de misèria, amb problemes tant elementals com l’aigua o l’energia, ens queden coses com el Barça. Parlava avui amb un amic sobre el torneig de tenis de la ciutat, el Compte de Godó, i no me’n he pogut estar de subratllar la tristesa que em provoca veure com un dels països per excel.lència de la terra batuda no ha estat capaç de crear un torneig internacional a l’alçada dels grans. Madrid, en canvi, ho ha fet en poc temps: ja tenen un Master Series. Nosaltres seguim empantanegats amb el Godó, que per intentar créixer ha de canviar de sponsor. Ciudad Real és un altre exemple: una ciutat petita que va decidir apostar per l’handbol davant l’impossibilitat d’obrir-se camí en altres camps. Avui, el Ciudad Real és un referent a la Lliga Asobal. Catalunya no ha sabut mantenir el seu nivell en massa terrenys: la passarel·la Gaudí, el Godó, l’empresa familiar. Petits espais, petits elements que fan o desfan un país i la seva projecció internacional. Però el Barça hi és.

I és molt important. En molts, moltíssims mitjans estrangers els catalans estem estretament vinculats al F.C Barcelona. I, això, té unes connotacions a casa nostra. El Barça ha estat aguantat i s’ha fet gran gràcies als seus socis. 160.000 socis, ja. Exactament el nombre de persones de les que la Junta Directiva del club s’ha rigut de forma sorneguera en els darrers 24 mesos. I des d’aquest bloc vull parlar del Barça. Perquè estic indignat, com a barcelonista, com a soci i com a català. No m’agrada que es jugui amb els símbols, perquè els símbols importen. I es porten dos anys jugant amb ells. I no és acceptable. S’ha jugat amb la presidència de la Generalitat, s’ha jugat amb la Diada Nacional, amb el Català de l’Any, amb les Creus de Sant Jordi. I ara un catalanista està jugant amb el Barça. Potser feia temps que ho anava callant, però ahir desprès del partit contra el Manchester em vaig posar a pensar i el resultat són una sèrie de conclusions que em fan passar vergonya.

El país que imagino no es pot permetre gestionar els seus símbols com si fossin de goma, ni institucionalitzar la tonteria com a mètode habitual de fer les coses. A cap nivell. Encara menys institucionalitzar la fatxenderia. Forma part de la mentalitat d’un país la forma com es gestionen les seves institucions, totes. I les seves empreses. I tenim molta feina a fer en aquest terreny. Començo a estar fart de la curta mirada de molts polítics, però encara més d’aquells que no miren enlloc. I també em crea una sensació d’indignació que la principal institució esportiva del país sigui l’escenari de la incompetència de molts. No es tracta de guanyar sempre, es tracta de funcionar bé. Estructuralment bé. Aquest Barça és per plorar.

Ahir, minut 75 del partit, a un gol de Moscou, i ni un sol futbolista s’aguantava dret. Repasseu el video del Getafe – Bayern Munich de la UEFA. Al minut 92, el Bayern tenia set homes a l’àrea del Getafe. Un any passa, però dos anys sentint que hi ha jugadors que agafen entrenadors personals i altres de mitja fila que parlen de lo diferent que es Can Barça alhora de treballar als entrenaments és inacceptable. Si el Sr. Soriano gestiona així els recursos humans de les seves empreses li falta poc per anar-se’n a la bancarrota. Semblaven funcionaris. Si n’hi ha un que ho dona tot, ja dones les gràcies. Fa un anys se’n va Ten Cate, i la secretaria tècnica del club coneixia tant bé el segon del Rijkaard que va i porta Neskeens, l’home que porta una llibreta a la mà com qui hi du un frankfurt a la sortida de la discoteca. Ronaldinho no apareix en un any i el president pren cartes a l’assumpte i ho fa tant bé que fa sis mesos que no sabem on para. Laporta té una junta tant ben estructurada que surt el president de la Comissió Econòmica i ens diu que hi ha jugadors apartats. I tots a córrer. Tant intel.ligent és, que el president se’n va a veure les penyes i es penja la medalla del lloro i es gira tota la premsa esportiva en contra en cinc minuts d’or televisiu. I ara, som-hi, tots contra els Godó, que no són ningú. Es pregunta per l’any vinent i el nom que surt a tots els mitjans és Pep Guardiola, un home la gran virtut del qual és haver posat líder al B, que juga a Tercera. I per acabar-ho d’adobar el president ens diu, cridant, que aquells que volem altres entrenadors, guanyadors, som molt respectables, però que no es fem gaires il.lusions. Spain is different ha passat als anals de la història com una frase imborrable. El Barça is different?

Ara Mourinho no serveix. Rafa Benitez, tampoc. Aquí som collonuts, som bons, som romàntics i juguem al toc, ofensivament, mimen la pilota i vivim del rondo. En realitat, som catalans. Som els que tenim tant la pilota que no sabem què fer-ne. Hem pervertit Cruyff com no acabem d’entendre Pujol. Vivim de la pàgina anterior de la nostra història en comptes de pensar en la següent. Seguim vivint de Prat de la Riba, seguim enyorant l’etern holandès. I sóc pujolista i sóc cruyffista, de tota la vida. Però Wembley va ser fa setze anys, exactament l’any de la darrera majoria absoluta de CiU. Setze anys, senyors, camí de dues dècades. Amb tota la estupidesa de què som capaços els nostres militants segueixen menyspreant José Montilla, l’home que va arribar amb un maleteta als setze anys i que avui controla Sant Jaume. Amb tota l’estupidesa de què som capaços, reneguem d’un home que sense tenir predestinada cap carrera com a entrenador, passa d’intèrpret de Robson a campió d’Europa.. Però no, no val, perquè no fa rondos. No juga bé, diuen. No juga bé? Serà que el Porto de Deco era defensiu, serà que no ha jugat tota la vida amb tres homes davant. Però no, seguim esperant Godot, seguim penjats del fil de la malenconia. Els grans països, senyors, són els que desprès de Roosevelt, s’inventen Kennedy. Les grans empreses són les que es reinventen, com Google. Les grans societats són les que intenten cada dia construir. Els grans equips són els que desprès de Sacchi, treuen Capello. Desprès de Hewlett Packard, Microsoft. Desprès de Pujol.... M’explico? Doncs desprès de Rijkaard, Mourinho. No sabem competir. I ja no parlo del Barça. Així anem.

Vergonya de Govern

Fa uns dies escrivia sobre la vergonya que vaig sentir veient la gala del Català de l’Any, i com de vulgar i mediocre m’havia semblat tot. Realment, de tant en tant m’agradaria que el Govern del meu país, per molt que pensem de forma totalment diferent, m’enlluernés amb una gestió digna d’alguna circumstància. No sóc un expert en el tema de l’aigua, però el sentit comú em diu que hi ha declaracions que no tenen sentit, com aquells que afirmen que la solució de tot plegat és dutxar-se menys, no rentar el cotxe, no regar el jardí i no omplir la piscina. Hauríem de voler, em sembla, trobar la forma no de no regar el jardí, sinó d’aconseguir que es pogués fer. Hauríem de buscar solucions cap amunt i no cap avall. Però, dit això, hi ha una cosa encara més preocupant.

La gestió de l’afer que ha dut a terme el Govern és indigne. Vergonyosa. No tant sols ha demostrat que no tenia cap mena de planificació feta (ells, els apòstols del canvi climàtic! Ells, els narradors de tragèdies gregues en forma de desertització i tota mena de mancances!), sinó que el comportament és indigne d’un ens governamental. Quan el conseller Baltasar va declarar que hi havia una emergència nacional, i desprès va defensar el transvasament del Segre, una de dos: o estava dient el primer que se li havia passat pel cap o parlava en nom d’un Govern. Si deia el que li donava la gana, ja hauria d’haver estat cessat pel seu cap, el president Montilla. I si parlava en nom del Govern, tal com seria no només desitjable sinó gairebé diria imprescindible, és vergonyós que quan la premsa se li tira a sobra i puja la pressió de tota mena de sectors, el president de la Generalitat el deixi sol. Fins i tot va sortir el conseller d’Agricultura, Sr. Llena, que s’asseu al seu costat al Consell Executiu, a dir que d’això rés de rés! Això no és un Govern, és una bogeria. Mai, mai, un president pot permetre que un conseller digui qualsevol cosa, i molt menys deixar-lo sol quan parla pel Govern.

Alguna cosa, molt greu, no funciona. Fa un temps, el conseller Maragall va presentar un document de bases per reformar el sistema educatiu, per parlar-ne amb les associacions del sector (és a dir, els totpoderosos sindicats, aquells que Joan Herrera no reconeixerà mai com a lobby, però que ho són i molt temible). Dos dies desprès, dos dies, els sindicats li van muntar una vaga de 50.000 persones. No vaig sentir, ni una sola vegada!, al president del Govern sortir a defensar el seu conseller, sortir a fer-se seu el projecte, sortir a donar la cara. Ni una sola vegada. El gabinet del president va fer càlculs, va deixar passar la marea, va destrossar la credibilitat pública d’un membre del seu Govern, i en va sortir indemne. Abans ja havia fet el mateix amb Marina Geli i les queixes dels metges, amb Montserrat Tura i les vagues del personal de Justícia, amb Saura i les polèmiques (estúpides) per l’actuació dels Mossos i amb Huguet i les crítiques dels rectors. És indignant. Un pot voler ser president, però si ho és ha d’exercir. Mai serà exercir de president abandonar els teus consellers. Ni, tampoc, mantenir-los a sou si van per lliure.

Com ja ens havia demostrat l’afer del director de comunicació de la Presidència, l’il·lustre Bolaño, amb les amenaces al cap de política de La Vanguardia, Jordi Barbeta, aquest Govern ha tornat a demostrar que careix d’autoritat per dirigir un país per una raó que em molesta sobiranament: és una màquina dissenyada per comprar silencis. I el silenci no és governar, és ser covard.

La llarga nit (I)

M’agrada sovint explicar una anècdota. Una anècdota que simbolitza potser millor que cap altre una mentalitat, i a través d’ella, una actitud, una voluntat, un cert esperit a l’hora de fer les coses. Poc desprès de la creació de TV3, com si no hi hagués prou visió estratègica de país al darrera d’aquell fet, de la consecució i posterior creació d’una televisió nacional pròpia que naixia amb voluntat d’esdevenir el referent qualitatiu dels televisors de Catalunya, poc desprès d’això com dic, el president Pujol va dir: “Vull Gary Cooper parlant en català”. No tant sols una televisió en català, sinó a més un dels grans referents del cinema americà, de masses, i dues vegades guanyador de l’Óscar, parlant en català. Algú va dir llavors al president que Gary Cooper no era possible, però que tenien Dallas, una gran sèrie d’èxit de David Jacobs, guanyadora del Globus d’Or, i que va durar en pantalla durant tretze o catorze anys. Pujol ni s’ho va rumiar: “Dallas? Dallas!”

Probablement, molts de nosaltres no havíem encara nascut, però la generació d’en Pujol havia hagut de sentir com des de Madrid, en els anys 80, es deia allò de “hombre, el catalán está muy bien, pero de aquí a estudiar ciencias en este dialecto... es una salvajada”. En català no es podia fer ciència, deien alguns, que ni fent un seriós esforç de comprensió podien imaginar-se que un camp que havia donat noms tants cèlebres com Galileu, Newton, Pasteur o Einstein pogués ara ser rebaixat a una llengua que no era apta pel segle XX. Una llengua que s’havia prohibit durant quaranta anys, que no tenia els més elementals trets d’una remota modernitat. Això deien. Hi havia aleshores la possibilitat d’un retrocés històric en el terreny polític pel que fa a la llengua catalana. Era fonamental retornar a Catalunya l’orgull de parlar la llengua de Ramon Llull. Per això, i no per cap altre cosa, Pujol ni s’ho va pensar alhora de fer de Dallas la punta de llança televisiva, la marca televisiva de TV3 durant aquells anys. Dallas fou un èxit tan gran, que molts van aprendre a parlar català seguint les aventures de J.C i J.R. El català tornava per dir alt i clar que les grans estrelles americanes sonaven igual de bé en la llengua del país.

El que hi ha darrera d’aquesta història és el mateix que hi ha darrera dels noms que van formar el primer govern Pujol. Cahner, Laporte, Trias Fargas, Oller, etc. Molts han dit que aquell fou el millor govern de la Generalitat des de la recuperació de la democràcia. Probablement més enllà i tot. La qualitat d’aquestes persones és molt, molt gran. I havia una mena de sentiment que venia a donar la raó a Josep Taradellas, quan digué: “Ens ho podem permetre tot menys el ridícul”. És ara que comencem a veure clar com d’important va ser reprendre el fil de la seriositat, de la voluntat de fer coses apreciablement rellevants, la voluntat de no ser vulgars. La dictadura franquista va ser substituïda a Catalunya per una classe dirigent, en tots els àmbits, que poc o molt representava l’esperit intrínsec d’allò català, tal com ho veig jo, és a dir, la voluntat de ser no simplement per ser, sinó per fer alguna cosa que valgui la pena. No voler ser un més. L’establishment que es va fundar desprès de la foscor no era gens vulgar. Precisament per això Catalunya va ser tant rellevant, doncs la vulgaritat és l’enemic més temible.

La llarga nit (II)

Ahir al vespre va tenir lloc la gala d’entrega del premi al Català de l’Any. Un premi que recull una cerimònia que té lloc també a altres països. En el nostre cas, el premi estava organitzat per TV3 i El Periódico. Entre els assistents, hi era gairebé tothom. Hi havia autoritats polítiques, com el mateix president de la Generalitat, autoritats del món empresarial, com el president de la Cambra de Comerç, gent rellevant del món del periodisme i l’entreteniment, en definitiva, una bona mostra de l’establishment català de principis de segle. La gala la dirigia i presentava Josep Cuní i entre els candidats al premi, Carme Ruscalleda, Pasqual Maragall i Isidre Esteve. Una de les millors cuineres del món, un polític de molta importància i l’exemple més admirable que conec de superació personal, d’esperit vital, de lluita i de voluntat.

La gala tenia, veient l’organització, certes pretensions oscarianes. I no podia ser menys, doncs s’estava donant el premi al català de l’any, poca broma. M’hagués agradat, ho dic sincerament, no haver vist el programa. Tot, absolutament tot, estava pintat d’un color de mediocritat espantós, que vulgaritat inerme, gairebé insultant. Tot, absolutament tot, revestia d’un ‘chabacanisme’ iznajarià, provincià i sense cap mena de dignitat. Els jocs de màgia d’en Mag Lari i el Màgic Andreu eren una insípida imitació dels pitjors shows de Telecinco, tota la gala ho era. Tenint alguns dels personatges que a hores d’ara conformen la plana major de la classe dirigent catalana, alguns molt respectables, els participants del públic eren els de la casa, els de TV3, promocionant-se a ells mateixos, en un intent estúpid d’intentar donar rellevància al premi fent parlar Xavier Coral en comptes de, per exemple, el president de la Cambra de Comerç. Rodejats de personalitats, els comentaris d’un tal Inocencio (alçat a la categoria d’estrella del programa) feien, segur, que Celestino Corbacho s’ho estigués passant d’allò més bé. Per no comentar la imatge de Lari i Andreu utilitzant un castellà cordovès per explicar què havien de fer els participants dels seus trucs.

Les entrevistes de Josep Cuní tenien un aire de “Donde estás corazón” insuportable, com si s’hagués posat la camisa d’Ana Rosa Quintana. El que va fer el presentador d’Els Matins a Isidre Esteve va ser vergonyós. Sens dubte el candidat que més mereixia el premi, amb tantes coses a dir, tenint imatges seves entrenant cada dia al gimnàs, o preparant el proper Dakar amb un cotxe especial un any desprès de quedar paraplègic, Cuní va decidir preguntar-li si es saltava classes per anar en moto, treure les imatges d’una rulotte que es va comprar als vint anys, fer sortir un nen amb una ampolla de vi, i acabar rodejant-lo, a ell que si alguna cosa ha transmès durant un any és l’alegria de viure, de tot de persones en cadira de rodes. Va ser en aquell moment quan ho vaig entendre. El premi l’havia de donar Montilla, el guanyador havia de ser Maragall. El mateix Bolaño faria la foto.

El canvi, tan buscat, ha arribat. Hem canviat un establishment que, amb tots els defectes, tenia una alçada, una autoritat, una dignitat, per un altre que revesteix de mediocritat una gala, ni més ni menys, que del Català de l’Any. Durant la gala em preguntava si podem caure més baix, si encara és possible caure més baix. I vaig recordar aquella frase de la Llei de Murphy: somriu, demà pot ser pitjor. Tenim un país per reconstruir, però no des del punt de vista que tant li agrada comentar a un certa mena de nacionalista, sinó en el fons, en l’esperit, en la mentalitat, en la formalitat, en la seriositat, en la dignitat de les coses que són nostres. Ahir vaig sentir vergonya de la gent que dirigeix el meu país, que ha provincianitzat les coses d’una manera increïble.

No, no us enganyeu, lo d’ahir no era una simple gala, un simple programa de televisió, era un conseqüència, una expressió d’una font de vulgaritat que comença a irradiar-ho tot des dels espais de poder d’un grup de gent que no en saben més, que s’hi senten molt còmodes així, però que juga amb coses que haurien de tenir un nivell molt més alt, que no haurien de ser vulgars. El premi del Català de l’Any no hauria de ser vulgar. Ahir pensava en Dallas, i en Pujol. I pensar que li deien provincià! Que li deien pagès en to pejoratiu! Ells, que venen dels pobles més remots d’Andalusia, que ens han pintat de cosmopolitisme la mediocritat més absoluta i ens han sumit en una llarga nit de la qual despertarem, sí, però trigarem molt. Maragall, que es vulgui o no està molt més a prop d’en Pujol que de Montilla, va fer la única cosa digne: “Jo vaig votar per l’Isidre”, va dir recollint el premi de mans de qui l’ha fustigat sense escrúpols, l’ha enviat a les catacumbes de la política, a ell, l’Alcalde olímpic, l’home que va obrir Barcelona al mar, l’home que el va obligar a fer públic el seu alzheimer. El discurs de Maragall, sense llegir ni una coma, va ser la única mostra d’aquella Catalunya que sempre defensaré, aquella que potser no és independentista, però que coneix Josep Pla i Salvador Espriu, Rodoreda i Llach de memòria. La Catalunya culta, la Catalunya no vulgar. O això, o el segle XXI ens passarà pel damunt.