Arenys de Munt

Regiro les informacions sobre el referèndum d’Arenys de Munt dels diferents mitjans de comunicació catalans i no puc evitar una certa emoció. Sóc molt conscient de les limitacions que imposa la situació i el context i que això bé podria acabar sent un petit miratge en un poble extraordinari. Bé podria passar que molts altres pobles i ciutats de Catalunya es decidissin a seguir la iniciativa dels arenyencs i el país acabés realment prenen consciència de què pot arribar a fer en jornades com aquestes. Les imatges que arriben d’Arenys de Munt són d’aquelles que em reafirmen en la meva vella creença de que aquest és, per damunt de tot, un poble heroic.

Arenys és una petita ciutat del país, d’uns 8.000 habitants, situada al Maresme, en això que els barcelonins en diem moltes vegades “comarques”. És una ciutat amb una important majoria catalanista, i en els temps que corren això és tant com dir que és un d’aquells indrets que respira una catalanitat que a alguns de nosaltres bé podria semblar-nos la reminiscència del que un dia fou aquest país, sinó en tot el seu conjunt, sí en la seva principal font de vida. I aquest referèndum no és tan sols una expressió de catalanisme, sinó abans que res de catalanitat, de la que ve de lluny, de la que fa vuit segles va consolidar una nació que ha arribat fins aquí. De la seva gloriosa era medieval fins al món digital. Una proesa.

Es pot dir que és una consulta sobiranista, però em sembla que definint-ho així ens estem perdent alguna cosa. És una expressió de vida, d’una vida noble i que té dret a viure, d’una realitat que es nega a desaparèixer, d’una història que vol seguir fent present. Cada Onze de Setembre, penjo la bandera catalana al balcó de casa. Al dia següent la despenjo perquè la Diada és quan és i posar la bandera tots els dies banalitza el fet de posar-la quan veritablement toca afirmar-ne el valor i el significat. Però aquest any l’he deixat i la deixaré fins demà dilluns. Perquè avui hi ha catalans a Arenys de Munt desafiant la lògica dels temps i de les voluntats alienes. I jo estic amb ells, tot i mirar-m’ho des de la capital. Siguem on siguem, avui els catalans som a Arenys de Munt. Nosaltres som ells i ells són nosaltres.

I totes les imatges de la jornada que arriben a través dels mitjans confirmen el meu pressentiment d’un majestuós festival cívic, pacífic i ciutadà. Vuitanta brètols han cantat el Cara al sol. Quina manera més rotunda de donar-nos la raó, ves. Formaré junto a mis compañeros que hacen guardia sobre los luceros. Braç alçat, bandera en mà i samarreta negra. Una imatge d’una absurditat inigualable. Què us heu perdut, què ignoreu, amos del món que viviu en la més profunda obscuritat? Com podeu venir aquí, a destorbar els pares que alegrement passegen els seus fills, empenyen un cotxet innocent, i fan cua per posar una papereta en una urna? Quina és aquesta por, aquest neguit acusador, autoindulgent, que ha perdut tota autoritat en el món lliure? Ni tan sols calen exercicis d’enfrontament, és del tot innecessari. Un dia vàreu fer “del silenci paraules”, i avui escridasseu una senyora gran i valenta que somriu i espera, pacient, el seu torn, en una plaça que respira la absoluta reverència que la Catalanitat ha atorgat sempre a l’expressió pacífica de la voluntat humana.

I no tenim res a festejar. No tenim res a celebrar. Som aquí però no sabem si hi serem demà. Els voluntaris que arriben a Arenys de Munt, els arribats d’altres municipis que pensen en imitar la iniciativa arenyenca, els nois que corren amunt i avall portant sobres i urnes, no saben què en podran fer realment de tot això que fan avui. És la colpidora imatge de la tossuderia, de la silenciosa bastida permanent, de l’esperit de la Renaixença que encara empeny el més noble i gran que té aquest poble. És, alhora, la inesborrable empremta d’una voluntat insubornable, que pren en un dia com aquest un poble del Maresme i l’omple de banderes amb quatre barres vermelles que donen un aire fresc a l’ensopiment del dia a dia català. Sí, encara som capaços de ser exemplars, de viure amb alegria l’amargura del present, i de resistir-hi amb un somriure, desafiant tribunals i feixistes. Si el món sabés, ens admiraria. Admirem-nos nosaltres, per déu! En l’enteniment de les raons per les quals es fa possible una jornada com la d’avui a Arenys de Munt, resideixen totes les virtuts que la Catalanitat ha salvat en el darrer segle i mig. I d’aquestes virtuts poden tornar a néixer poetes i historiadors, artistes i escriptors, cançoners i emprenedors, estadistes i pensadors. Una Catalunya nova, diferent, però viva. Formeu part d’un poble heroic, sapigueu-ho.

Un carrer de Nova Jersey

La meva mare ha trobat l'iPod. Tinc una mica la sensació que hem resolt el nostre modest misteri de l’estiu. Ha durat tres dies, però deu ni do per un iPod... Ha aparegut al damunt d’un parell de llibres al prestatge de dalt de la llibreria del saló. Quan deia que havia començat a buscar en llocs poc racionals em referia a això. Lo de la voluntat divina enviant-me un missatge ho deixaré per una altra ocasió. Al cap i a la fi, l’iPod ha aparegut, vet aquí la notícia.

Aquests dies em sento una mica ridícul. He de dir, amb sorprenent modèstia, que he hagut de perdre l’iPod per redescobrir Bruce Springsteen. És aquella dita castellana que diu que no hay mal que por bien no venga. Bé, ara no sé del tot si és castellana, el que sé segur és que no és catalana. Nosaltres no som tan optimistes. El fet és que tot i haver recuperat el meu reproductor natural de música, segueixo enganxat al discman, al Boss i a les seves melodies. Vet aquí una idea: a vegades, tenint com tenim algunes coses tan a prop, mencionant-les tant com les mencionem, es fa evident que no és veure tot el que fa aquell que mira.

I en realitat – i això és probablement el que m’astora – són unes poques cançons que vaig posant un cop i un altre. A més, haig d’anar canviant el disc donat que The Essential són dos discs, no un. Fins i tot he canviat la meva frase de l’esquerra del perfil del Facebook per escriure-hi unes paraules de Land of Hope and Dreams. L’agost del 2009 passarà a la història com el moment en què em vaig reconciliar amb una veu i una guitarra que ara feia anys que dormien en un calaix qualsevol de la meva habitació.

Per això, i per moltes coses més. Aquest mes d’agost ha vist la darrera Assemblea de compromissaris del Barça amb Joan Laporta de president. Aquest mes d’agost, també, he rebut el primer llibre que no he comprat jo: m’ha arribat de la Fundació Catalunya Oberta amb dues targetes, una d’en Lluís Prenafeta i l’altra d’en Joaquim Tosas. No estic acostumat a que m’enviïn llibres, però m’hi puc acostumar ràpidament... si algú ha llegit alguna cosa darrerament que creu que valgui la pena, ja sap. Ells han cregut que valia la pena llegir el darrer llibre d’Enric Vila, Josep Pla. El nostre heroi. Més coses... aquest mes d’agost ha vist un ésser descomunal recórrer els cent metres del Campionat del Món d’atletisme en 9’’58. I ho fa amb una cara de tranquil·litat que els catalans hauríem d’estudiar.

Anem a pams. Joan Laporta no és la persona més estimada d’aquest país, al menys des de fa uns dos anys. Però suposaria un avenç nacional considerable si els catalans fóssim capaços d’emetre judicis basats en coses realment importants. Fa unes setmanes, el president va tenir la idea de fer-se una foto, vestit de negre i amb unes ulleres cridaners d’allò més, amb els policies de Seattle, rodejat de Harley Davidson. Una mica abans, va inaugurar el mercat d’estiu titllant el Madrid de prepotent, d’imperialista i es va aturar a un pam de dir que Florentino Pérez havia matat Kennedy. I l’any passat va insultar l’àrbitre a Old Trafford. Nosaltres, que practiquem una saviesa postmoderna incomprensible, ho hem entès a la primera. El Jan necessita uns anys de pau i tranquil·litat en algun balneari del país, que per això en tenim de maquíssims. És un bon moment per recordar que un dia, amics, varen somriure quan va marxar Jordi Pujol. La decadència és un aplaudiment a destemps.

Llibre curiós aquest de l’Enric Vila. Un personatge sostrià enamorat de Josep Pla. Aquest país és realment fascinant: produeix uns éssers incapaços d’acomiadar Joan Laporta posant-se drets i uns altres que parlen d’ell com si aquests no hi fossin. A les profunditats callades de l’ànima catalana hi ha moltes coses, però ja no sé on queda Josep Pla. Potser ens ho diran en Salvador Sostres i l’Enric Vila. Potser descobrir-ho costarà una mica més. Sota les seves plomes, Catalunya és un immens silenci.

Bolt es diu, el noiet. A Berlin ha trancat el cronòmetre i ha convertit Carl Lewis en un parent distant del vent, ell, que un dia en fou el fill. Quan li vaig dir a la meva mare que abans de veure el Barça contra l’Athletic havíem de veure un jamaicà que corre molt ràpid em va mirar com si ens haguéssim d’avorrir. I quins nou segons! L’any passat, aquest mateix Usain, va fer els cent metres als Jocs Olímpics de Beijing, amb un servidor davant del televisor astorat al veure que es deixava anar a uns deu o quinze metres del final. Va fer 9’’69 i el món es fregava els ulls atònit. No és sinó a partir de grans lliçons que un arriba a entendre que el més perillós que té la intel·ligència és la seva capacitat innata per crear imatges preconcebudes. Si és possible fer cent metres en 9’’58, els catalans hem de prendre nota.

Quines cançons, aquest Bruce. Em pregunto si ell també va prendre nota d’alguna cosa allà a Asbury Park quan el món era un somni que començava amb un full en blanc i una guitarra a les mans. A principis dels 70, quan encara no era el Boss, va treure dos discs que sent molt bons, no van ser gaire exitosos. Un xic angoixat, es va posar a escriure en un darrer intent de fer-la gran. Un últim intent. Ara, trenta anys desprès, quan poso Born to run me’l imagino, jo, allà assentat escrivint, amb un neguit al cap i a l’ànima, encenent una darrera espurna per desfer-se de la teranyina d’una ciutat que ha perdut l’esma. I wanna know if love is wild, girl I wanna know if love is real... Springsteen és insubstituïble perquè parla, sobretot, per aquells que donen voltes i a cada tomb renoven l’esperança. Catalunya és un carrer de Nova Jersey.

Reflexions estiuenques

He perdut el meu iPod. No és ni de bon tros definitiu perquè no pot haver anat molt lluny. És possible que un dia Steve Jobs inventi alguna cosa que, a més de música, porti integrat un sistema per anar a buscar-te una cervesa al bar de la cantonada o tabac al restaurant més proper, però ara com ara els iPod encara no caminen. El tenia a la butxaca, el vaig treure per canviar de cançó, un moviment un pèl massa brusc, es desenganxen els auriculars i centenars de cançons es posaren a volar pel saló. On ha caigut? Encara no ho sé. En primer lloc, un comença l’operació “Trobar l’iPod” buscant per llocs racionals. Al final un acaba anant fins a la cuina. Prometo trobar-lo, però també asseguro que arriba un moment en què estic temptat de pensar que alguna força divina està utilitzant el meu nostrat reproductor de música per enviar-me un missatge més profund. Sembla que hi hagi coses que es perden perquè volen.

Així doncs, fa unes 48 hores que he retornat uns set o vuit anys enrere, quan per escoltar música em movia per la casa amb un aparell que en dèiem discman. És molt més gran i feixuc, no cap a la butxaca al menys que en tinguis una de ben gran, i només hi pots posar un disc. Fa temps que no escolto discs i m’he decantat per The Essential Bruce Springsteen. Una meravella del ‘Boss’.

Mentre escolto Thunder road, Born to Run, Badlans, Glory Days o The Promised Land vaig resseguint l’actualitat que ens ofereix aquest mes d’agost que passem bé gràcies a l’aire acondicionat (un grandíssim invent) i bones pel·lícules a la nit, mentre estudiem de tant en tant per no oblidar que s’acosten els exàmens del setembre. La història de com vaig perdre e meu iPod l’altra dia és realment estrambòtica, però ho és una mica menys que algunes coses que passen i sobretot és una història menys interessant que algunes de les que comentaré a continuació.

És possible que el fet d’escolar tota l’estona el mateix cantat, per fóra de sèrie que sigui, em faci ser menys comprensiu que algunes vegades, però la forma que està adoptant el debat sobre la manifestació contra la sentència del Tribunal Constitucional sembla un joc de nens petits en un parvulari. Is that you baby or just a brilliant disguise?, canta el Boss mentre Carod-Rovira diu que la manifestació s’ha de fer abans de la sentència, cosa que La Vanguardia s’afanya a descriure com a “manifestació preventiva”. A Prada de Conflent, a la Universitat Catalana d’Estiu, Dolors Camats diu que això no té cap sentit, i Duran Lleida passejant pels carrers de Gràcia diu que potser, ben mirat, no cal ni sortir a fer res. És curiós, l’Artur Mas, assentat en una fotografia d’arxiu al seu despatx de Còrsega acaba de proposar una cimera per decidir conjuntament què fem quan haguem de fer alguna cosa. Però l’Iceta recorda que això ja ho van decidir quan es van reunir amb Unió... Mentrestant, algunes veus un xic més sensates del catalanisme, com Patrícia Gabancho, no paren d’estirar-se els cabells a les pàgines d’opinió de l’Avui i Francesc Marc-Álvaro posa unes gotes de realisme fred, tant necessàries, i ens alerta que sortir al carrer i prou cansa fins i tot a aquells que sortirem al carrer si s’hi ha de sortir. I l’estiu va passant...

Surt Ana Mato i amb un vestit molt estiuenc que realça la seva pell tocada pel sol ens diu que troba sorprenent i alarmant que alguns independentistes com Carod Rovira (curiós que sempre vagin a parar al mateix lloc) estiguin qüestionant el Tribunal Constitucional. Aquest tribunal només el poden influenciar uns quants, Sr. Carod, i vostè no forma part del grup dels escollits. Això passa un parell de dies desprès que el nostrat i enyorat López Tena desmunti tot l’entramat constitucional en un article fulminant a l’Avui que, de ser escrit en un diari nord-americà, faria qüestionar els fonaments de la democràcia espanyola. Però tant se val, Spain is different.

Curiosa i interessant, ara de debò, l’entrevista del Sostres a la Montserrat Nebrera, també a l’Avui que, quan vol, sap fer coses dignes de ser llegides. La Montserrat em sembla el membre del Parlament de Catalunya amb qui valdria més la pena prendre’s un parell de cafès. Li diuen que Rajoy no coneix Catalunya, i mentre penso en Ana Mato i el seu vestit estiuenc, m’apunto la frase de la diputada del PPC: “I la pregunta és si li interessa conèixer-la”. Així, Montse, un dia hauràs de tornar a donar classes a la facultat.

Però la Nebrera en sap, i em deixa dues frases realment interessants. A mi, que m’agraden molt els aforismes, aquesta capacitat inigualable de dir en una frase el que molts han de dir en vint i cinc, em resulta brillant la definició que fa de la ideologia oficial de Catalunya: “La socialdemocràcia és un nen que ho té tot i no coneix el preu de res”. Em pregunto què diria l’Artur Mas... mentre arribo al final de l’entrevista (per què les fa tan curtes?) i en trobo una altra que, ai! Catalunya, aquesta l’hauries de gravar amb ferro i foc a la teva pell malalta: “Les societats tutelades són molt infantils”. I el Boss ho remata amb aquesta cantar melancòlic d’Asbury Park, I’m going down to Lucky Town, I’m gonna lose this Blues I’ve found...

Torno a posar Glory days, They’ll pass you by, Glory days, in the wink of a young girl’s eye... Glory days!, i mentre admiro aquest gegant del rock modern que té la immensa virtut d’escriure les seves cançons, fent de la professió de músic una professió una altra cop decent (realment, la música em va semblar més pueril i banal quan fa uns dies vaig descobrir que Julio Iglesias havia venut 300 milions de discs...), giro les pàgines del diari que parlen de la nova polèmica PP-PSOE, feta d’escoltes il·legals, de la Justícia prostituïda, de nens que es barallen per un caramel... i de sobte, bum! França i Alemanya tornen a créixer al segon trimestre de l’any... i patapam! El Japó surt de la recessió... Pim, pam, pum! Els macs de La Moncloa aproven 420 € suplementaris per a tots els treballadors que es quedin sense prestació... i que hagin perdut la feina a partir de l’agost. Sarkozy i Merkel no són governants perfectes, però el primer té una gran ministra d’economia, Mme. Christine Lagarde, i l’altra s’ha guanyat la reelecció a pols. A vegades, em conformaria amb viure en un país seriós, només seriós, res més que seriós... Glory days, they’ll pass you by...

Això dit, en sentir la notícia de l’anunci dels 420 €, els sindicats acullen la bona nova amb una cara que deixa entreveure que fa temps que esperaven un gest en aquest sentit, tot i trobar la mesura insuficient. Oh, sorpresa, estic d’acord amb la UGT i CCOO... però que no s’acostumin. En un país seriós, amb governants seriosos i amb sentit d’Estat, aquesta mesura hagués entrat en vigor fa uns deus mesos en un intercanvi favorable a la flexibilització de les pautes d’acomiadament... i ens haguéssim estalviat el tancament de moltes pimes... Tramps like us, baby we were born to run!

Finalment, punxo una notícia de l’Avui en què el president de la Federació Catalana de Futbol diu que s’han acabat els partits de costellada... ara, jugarem contra grans seleccions o no jugarem! Una notícia que acabarà engrandint la llista de temes essencials que notícies qualsevols, com ara una manifestació preventiva o una estúpida polèmica d’escoltes il·legals, un cas Gürtel o ves a saber què més... Blinded by the light! Oh, yeah.... I, ara que hi penso, he llegit que el cos legislatiu de Nova Jersey, reunit un dia suposo que de poca feina, va decidir catalogar Born to run com a “himne no oficial de la joventut de Nova Jersey”. Bruce Springsteen ho va trobar irònic, diuen, donat que la cançó “parla de marxar de Jersey”... a vegades, amics, la política és la feina d’aquells que no en poden trobar cap altra...

Bruce, I give you the last word--

The dogs on Main Street howl
‘cause they understand
If I could take one moment into my hands
Mister I ain’t a boy, no I’m a man
And I believe in a promised land

Si algú troba el meu iPod, estaré eternament agraït...

El debat electoral (II): dels partits polítics

Qualsevol anàlisi sobre el sistema electoral, democràtic i polític català ha de tenir en compte l’origen del mateix sistema, que es troba a la Transició. Eren uns temps de molts canvis polítics, però sobretot d’un gran canvi de mentalitat. El pas d’un règim autoritari a un de democràtic havia de comptar, obligatòriament, amb aquells elements que subsistien en el rerefons del mateix règim i que li feien d’oposició, clandestina i mai prou forta per enderrocar-lo, però que hi eren i havien de trobar la forma d’incorporar-se al nou procés constituent.

Si durant quaranta anys l’única força que el règim acceptava era el Movimiento, la Transició va aixoplugar moltes forces més o menys organitzades sense les quals no era creïble el procés de reforma. Així, aquelles forces que havien viscut clandestinament durant anys van sortir d’aquell secretisme per convertir-se en els màxims exponents del que seria l’Espanya democràtica. Aquí comença el regne dels partits a la democràcia espanyola, un regne assentat sobre unes bases electorals construïdes entorn a llistes tancades i bloquejades, una forma de controlar millor el procés de transició a la democràcia i evitar segons quins riscos.

Si bé el filtre dels partits polítics va tenir la seva lògica en el seu moment, i a més es va veure molt atenuat pel fet que a l’inici de la democràcia Espanya comptava amb grans figures de pes en l’espai públic (González, Suárez, Carrillo, Ibarra, Roca o Pujol), aquest mateix sistema no es veu igual trenta anys més tard. Ha existit una tendència, pràcticament imparable, al llarg de les tres darreres dècades, que ha empès cap a una banalització constant del procés polític i de l’espai públic. Si els primers que es presentaren a unes eleccions a Corts Generals l’any 1977 portaven al damunt seu la responsabilitat del moment històric i tots eren més o menys portadors d’una autenticitat política jo diria que inqüestionable, els seus successors, poc a poc, amb el pas del temps, l’anaren perdent. De Suárez a Rajoy, de González a Zapatero, de Reventós a Montilla.

El per què d’aquest procés potser necessitaria quelcom més que un article, però m’és difícil no caure en la temptació de posar al centre de la qüestió els pares del procés polític en sí mateix, és a dir, els partits. A diferència del que podria semblar amb aquesta afirmació, no sóc una persona contrària als partits polítics. Els partits polítics no són més que un sector de la població políticament organitzat. Els sindicats, per exemple, són un altre sector organitzat a l’entorn d’uns propòsits que, si bé són diferents, tampoc s’hi allunyen tant. I les patronals també entrarien dins d’aquest grup de grups organitzats. Però la dinàmica interna dels partits polítics produeix certs processos de selecció del capital humà dins d’un sistema que delimita aquest mateix procés de selecció seguint uns paràmetres que podem, com a mínim, posar en qüestió.

El sistema polític és un sistema tancat. Per a presentar-se a unes eleccions, el primer que hom ha de fer és constituir un partit. Jo, com a ciutadà, no m’hi puc presentar. S’hi ha de presentar un partit amb mi. Això perquè no puc presentar-me en nom meu, sinó com a integrant d’una llista, tancada i bloquejada, que serà sotmesa a la voluntat de les urnes. Entre els noms de la llista i les urnes existeix una separació prou gran. Dins d’aquest marc, no és gens estrany que la distància entre els processos interns dels partits i la mateixa expressió de la voluntat democràtica sigui cada cop més ampla. Tenim, en resum, uns partits que són fruit del sistema en el que es belluguen.

La interrelació entre els partits polítics i les bases del sistema és significativa. No com un intent de posar en entredit la utilitat dels partits, sinó en el sentit d’apreciar fins a quin punt el sistema electoral actual contribueix a fer dels partits l’element central, essencial, bàsic i fonamental de la democràcia en sí mateixa. I aquí, al meu entendre, es pot caure en algunes demagògies que no són serioses. N’hi ha que diuen que els partits són la voluntat del poble. N’hi ha d’altres que afirmen que la presència dels partits garanteix la pluralitat i la democràcia en sí mateixa. N’hi ha que pensen fins i tot que els partits són els organismes capaços de concentrar en el seu sé els coneixements i les riqueses del debat que desprès s’utilitzaran per engrandir el govern i el parlamentarisme.

I és aquí, potser, on la reflexió sobre els partits polítics presenta les seves variables més interessants. Anant a l’arrel de la qüestió, no és cert que els partits polítics representin la voluntat del poble, ni que siguin els garants de la pluralitat, ni que la pluralitat faci una millor democràcia, ni que siguin un pou de coneixements i de debats enriquidors sense els quals la democràcia no tindria un nivell digne. Desprès de molts anys silenciats, els partits han aconseguit, en tres dècades, convertir-se en els portadors de la màxima garantia d’expressió pública de llibertats individuals i col·lectives, de pluralitat, de democràcia. Tinc la sensació que trobaríem molts ciutadans a Catalunya disposats a admetre que no hi pot haver democràcia sense partits. I això també és fals.

Els partits polítics són estructures organitzatives que vehiculen un interès, un projecte, una voluntat, una proposta. Dins d’aquest esquema, de partits n’hi ha de millor organitzats i de pitjor, n’hi ha que tenen militants més capaços i n’hi ha que en tenen de menys, n’hi ha que formen els seu militants amb una certa amplitud de mires i n’hi ha que simplement tutelen el seu pensament, n’hi ha que tenen formes d’accés als òrgans dirigents que són més o menys meritocràtiques i n’hi ha que premien el seguidisme, n’hi ha que tenen motivacions nobles i n’hi ha que no tenen altra motivació que guanyar. I tots són partits, i tots són polítics.

Si dic això és per fer entendre que els partits són un element més de la democràcia i que, si bé prohibir-los suposa dinamitar un règim democràtic, el fet de col·locar-los al centre del procés no fa millor la democràcia, ni la garanteix més. En canvi, els partits tenen quelcom de llunyà respecte a la ciutadania, donat que els partits no estan controlats pels ciutadans. La ciutadania no té per què parar-se a pensar en què fan els partits, com pensen i s’organitzen, com viuen internament, a qui arraconen i a qui promouen, amb quina sensibilitat funcionen o deixen de funcionar. Hi ha una part important del funcionament partitocràtic que escapa a la ciutadania. Si bé això no és un problema en sí mateix, ho és quan la democràcia es confon amb els mateixos partits. Perquè la democràcia sí que és un procés d’arrel ciutadana.

És per això que subscric que la posició dels partits polítics en el nostre sistema democràtic no és tant sols excessiva, sinó que no resol en res les veritables qüestions que fonamenten una democràcia. Els partits polítics no representen la voluntat de la ciutadania, representen la voluntat que se li deixa expressar a la ciutadania; no són els garants de la pluralitat, són garantia de multiplicitat de veus; no són un pou de coneixements i recursos, sinó el pou de coneixements i recursos que coneixem, i que es proposa als electors. Són un marc que restringeix, no que eixampla, que limita, no que amplia. L’error de la ciutadania, i de la nostra democràcia, és pensar que aquest marc és el millor, o el més adequat, o el més ample possible. És, simplement, tan ample com sabem que pot ser aquest sistema. Però no sabem com podria arribar a ser d’ample un sistema que fos més obert, menys restringit, menys partitocràtic.

Aquest punt és especialment important, donat que condiciona tota la resta del sistema polític català. I ho fa en tant que els partits són la columna vertebral d’un sistema que no només és electoral, sinó que també té la seva projecció al Parlament, al Govern i a les institucions. Els mateixos vicis, les mateixes mancances que comporta el nostre sistema electoral i de partits, els trobem desprès en el funcionament del nostre Parlament i en l’estructura del nostre Govern. Certament, el fil no hauria de ser tan directe, i en canvi ho és.

Un cop hem concedit l’espai central de la democràcia als partits polítics, també els hi concedim l’espai central parlamentari, legislatiu i governamental. Aquí podríem entrar fàcilment en una dicotomia que de forma simplista resumeix tot el procés dividint entre interessos de partit i interessos de país o nacionals. I és una dicotomia absurda, perquè si la democràcia són partits polítics, l’interès nacional es converteix ràpidament en interès de partit. El Parlament de Catalunya no expressa la voluntat popular, sinó la voluntat popular interpretada per estructures partitocràtiques. És així com, desprès d’aquells més o menys pioners que fundaren la democràcia espanyola des d’una vessant més o menys autèntica, aquesta autenticitat dona pas a un joc molt més ampli d’interessos molt més complexes. El problema de fons no és que aquest joc existeixi, puix que és inherent a les democràcies i a totes les societats, sinó que el sistema que l’estructura sigui tancat i restringit.

És en aquest sentit que el rol dels diputats del Parlament entra en joc. Els diputats no són d’un partit, són representants d’electors. La fusió dels dos preceptes, representació i partits, converteix l’autoritat dels diputats en insuficient i els col·loca permanentment en una situació de dependència de dubtós caire democràtic. A nivell governamental, això encara s’amplifica més, donat que mou les decisions de Govern del Palau de la Generalitat, que és on resideix la legitimitat nacional, a les esferes dels partits. És més important avui dia controlar un partit que controlar un Govern, donat que sense el primer no es pot fer el segon. És per això que els màxims càrrecs polítics són els càrrecs interns dels partits. Així s’explica que el president de tots els catalans sigui alhora el president d’un partit polític, i que el conseller d’interior sigui el màxim dirigent d’una formació en particular, tenint com té sota càrrec la seguretat del conjunt de la ciutadania.

És dins d’aquesta realitat, que el debat electoral ha de tenir com a motor bàsic dotar el sistema polític català d’una concepció de l’activitat parlamentaria, del rol del Govern i d’un significat del concepte de representació. Aquestes són les grans qüestions pendents de la democràcia catalana, i no el nivell de proporcionalitat o el repartiment dels escons.

El debat electoral (I)

El Parlament de Catalunya ha decidit posar en marxa, de cara a la represa del curs polític al setembre, d’una ponència entre tots els grups parlamentaris per discutir sobre la llei electoral catalana, que no existeix però que poc a poc va agafant força com un tema important en el sé de la política del país. Celebrem que se’n parli i que la ponència es posi en marxa, i seguirem els seus progressos. Pocs dies desprès d’anunciar-se això, però, el PSC s’afanyava a rebaixar molt les expectatives sobre un possible acord en matèria electoral. L’argument del PSC és que la resta de partits catalans, sobretot CiU, neguen la dificultat real d’arribar a un pacte sobre la qüestió i que tal cosa pot comportar frustració.

Entenc el neguit del PSC. Que la Llei Electoral es converteixi en un tema de primera magnitud descontrola una mica la política catalana que s’ha acostumat molt al sistema que la regeix. I el PSC és un partit a qui agrada caminar sobre segur. A més, al meu entendre, les paraules dels dirigents socialistes tenen molt sentit. L’acord és molt difícil. No m’agradaria caure en un tòpic (cada partit defensa lo seu) per explicar-ho, però és cert que els partits catalans mostren una tendència molt conservadora respecte a la redacció d’una llei electoral catalana cada cop que aquesta surt a la primera plana del debat públic.

Centrem-nos, primerament, en els dos grans partits del Parlament. Tots dos parteixen d’una crítica important al sistema actual. Per una banda, el PSC inicia el diàleg des d’aquesta posició: com és possible que hagi succeït dues vegades que el partit que obté més vots no sigui el que obté més escons? Apuntem la crítica. A l’altra banda, CiU també compta amb una poderosa queixa: com pot ser que durant dues legislatures, el partit que ha obtingut més escons hagi acabat a la oposició? Apuntem-la també. El que aquestes dues preguntes fan, al menys al principi, és mostrar que en realitat sí que hi ha una voluntat de canviar el sistema electoral. Però, al mateix temps, que les posicions estan molt lluny sobre el significat que ha d’adoptar aquest canvi.

Resulta interessant, en aquest context, veure com cada una d’aquestes formacions respon a l’atac del seu principal adversari polític. CiU qüestiona la premissa bàsica del PSC adduint a la vessant territorial del sistema, que permet sobre-representar lleugerament algunes comarques amb poblacions més petites per donar-los-hi cabuda en el sistema de representació. Amb uns territoris millor representats, l’equilibri territorial troba una via per vehicular-se políticament al Parlament. Al seu torn, el PSC nega la major de CiU: en un sistema parlamentari, és necessària una majoria de diputats i diputades per accedir al Govern. Sense aquesta majoria, ser la força que disposa de la principal minoria al Parlament no és argument suficient per governar el país.

Cap d’aquests dos arguments em sembla sòlid, però al mateix temps hem d’admetre que no són arguments sonats. Tots dos parteixen d’una veritat, al menys parcial. Ambdues qüestions, la territorial i la majoria parlamentaria, es resolen en tots els sistemes d’estat mitjançant dues càmeres. Una legislativa, amb representació segons població més o menys proporcional (amb un sistema plenament proporcional, l’estat d’Idaho no tindria representació al Congrés nord-americà), i una altra territorial, o Senat (on Idaho i Califòrnia tenen els mateixos representants). Totes dues vessants del sistema polític són necessàries. La vessant legislativa és essencial, donat que la representació és el pilar bàsic d’un sistema democràtic i la forma en què s’elegeixen els diputats ha de tenir la població com a variable màxima de la seva expressió en escons. Al mateix temps, però, la representació dels territoris és necessària per donar veu a totes les parts implicades en un procés polític. Limitar la proporcionalitat per donar cabuda a territoris de menor dimensió beneficia el conjunt del país, donat que pot posar sobre la taula de manera directa aspectes que podrien ser obviats sense la vessant territorialista.

A Catalunya, la forma en què es resolen aquests dos aspectes no és del tot dolenta. La representació del territori és prou ampla, i existeix una limitació de la proporcionalitat. En aquest sentit, no veig què guanyaria Catalunya concedint a la província de Barcelona més escons dels que ja té. La veu de Barcelona està amplíssimament representada al Parlament. I hi ha país més enllà de la capital. Al mateix temps, l’elecció del president de Catalunya mitjançant una majoria parlamentaria és coherent amb un règim parlamentari que sosté l’activitat governamental. No és, doncs, en cap d’aquests dos preceptes on hem de situar el debat sobre la llei electoral a Catalunya.

El debat de fons és sobre les institucions i la forma de govern. Es tracta més de la separació de poders que de la distribució d’escons; més del vincle entre elegits i electors que de la forma com s’elegeix el president; més del paper de l’executiu que del grau de proporcionalitat; més del rol dels diputats que d’una majoria parlamentaria. Tinc la sensació que el debat que molestaria de debò és aquest. Primer, perquè la classe política catalana moderna ha demostrat tenir molt poc concepte, o enteniment, d’aquests elements vertebradors d’un sistema democràtic i polític. Segon, perquè també ha demostrat que no ha entès com hem arribat a aquest sistema democràtic, els debats que el varen precedir, i manca d’una cultura política i democràtica capaç d’acceptar certes reflexions. I tercer, que en realitat això és els que preocupa menys als nostres partits.

Tots han vulnerat la separació de poders i només ho han criticat quan ho han fet aquells que no eren els seus; tots han malentès en algun moment el concepte de president de la Generalitat i no ha passat res; tots han rebaixat el prestigi de la nostra política sense arronsar-se ni demanar perdó. Tots han utilitzat la força que dona la presència a les institucions per actuar fora del seu propi àmbit, tots han utilitzat la posició central dels partits polítics per teixir aliances favorables a un projecte de govern. Tots han cregut que partit i govern és el mateix i no els ha fet cap vergonya. Tots han acabat defensant un sistema polític a mida dels seus propòsits electorals i han confós democràcia amb partitocràcia.

És per això que subscric que el principal escull per a la redacció d’una llei electoral catalana que tingui sentit ple i que pugui resoldre alguns dels problemes naturals del nostre sistema polític és la manca de fons intel·lectual per a emprendre un diàleg nacional sobre les institucions de govern. Catalunya no està preparada per aquest debat, ergo el debat està condemnat abans de començar. El PSC, potser inconscientment, ho sap. Tampoc és possible conduir un debat d’aquest calat, d’aquest gruix i d’aquesta amplitud amb una ciutadania que viu al marge de la seva política i que dona l’esquena al procés públic. I el debat públic també manca de figures dominants, amb criteri i pes propi, amb visió pròpia i amb lideratge capaç de fer que el debat sigui ric i entenedor, institucionalment ambiciós.

Catalunya obrirà el debat electoral i no el sabrà dur enlloc. I, si el du a algun lloc, sóc incapaç de preveure on. Això, però, no ens ha de fer abandonar el debat major, el debat real, el debat necessari. Sobre les institucions, sobre la democràcia, sobre el parlamentarisme, sobre els partits, sobre el lideratge públic, sobre l’institucionalisme de les figures públiques, sobre el rol de l’executiu, del president i dels diputats. És un debat essencial, que en algun moment haurem de mantenir si volem un sistema polític a l’alçada de les reclamacions del segle en què vivim.