El moment de la veritat

Ja ha arribat. El moment clau d’aquesta legislatura és aquí, amb la primera de les grans decisions pendents envaint l’actualitat. El resultat final de la negociació sobre le finançament és un dels punts més àlgids del mandat de José Montilla, i comportarà conseqüències que definiran moltes coses de la política catalana dels propers anys. Acabem d’obrir dos fronts, un que s’expressa en el curt termini, i un altre que s’anirà expressant en el mig i llarg termini, fruit del primer. En el primer front, el resultat final de la negociació comporta un model de finançament que no és exactament el que es podria aconseguir seguint fil per randa els paràmetres marcats per l’Estatut. En el segon front, aquest pacte suposa el tret de sortida d’una lluita per l’hegemonia de l’autoritat política, i pública, a Catalunya.

El nou model de finançament és un bon acord. No és un acord d’exactitud jurídica probablement, però tot pacte polític està subjecte al context i a altres variables que la simple força de la llei. Això, és una conseqüència indestriable del simple fet de ser en política; per tant, es pot reclamar que la llei s’ha incomplert – i s’ha fet – i que l’acord no és un calc del que proposa literalment l’Estatut del 2006. Però les decisions sobre l’acceptació o el rebuig del mateix model de finançament, són, al seu torn, també polítiques. Dins d’aquest marc, el finançament és del tot acceptable. Catalunya se situarà per damunt de la mitjana estatal en recursos per càpita un cop feta la redistribució dels recursos públics, consolida uns 3.800 milions d’euros el 2012, limita el mecanisme de la solidaritat territorial a les tres premisses bàsiques (Educació, Sanitat i Serveis Socials) i comporta la inclusió en les variables d’anivellament de variables que abans no hi eren, com la mateixa població, variable especialment sensible per a Catalunya donat el seu gran volum d’immigració. Dubto que ningú, cap altre govern, cap altre partit, hagués obtingut un altra sistema de finançament. Això augmenta encara més el caire polític de les decisions sobre l’acceptació o el rebuig del mateix model.

Això dit, sóc contrari al nou model de finançament. No perquè la negociació no hagi donat uns fruits acceptables, com acabo de dir, sinó perquè els catalans comencem a ser presoners de certs factors molt limitadors, alguns fruit de variables poc controlables, altres fruit dels nostres propis errors. Trobo alarmant la capacitat que els catalans comencem a desenvolupar de posar el llistó a ran de terra i veure’l fregant els núvols. El problema real, l’atzucac polític, és la manca d’entitat política, la manca de certa grandesa a l’hora de prendre decisions, fruit d’un curt-terminisme ranci que eclipsa el bon judici. És un problema que es retro-alimenta al sé de la nostra política, i que mereix un anàlisi en profunditat, un anàlisi que hauria de dur a terme una intel·lectualitat que a hores d’ara viu adormida i que en rés s’assembla a les generacions que l’han precedit, amb algunes excepcions, tot sigui dit. La marrada nacional no és aquest model de finançament, sinó el pacte, polític, de l’Estatut. Algun comentador que mereix tots els meus respectes va defensar-lo llavors com el gran exemple de la política real, la realpolitik bismarckiana. Però és que Catalunya no tenia cap Bismarck, ni llavors ni ara. Un detall certament important.

El més bismarckià de tots els polítics catalans de l’era moderna era Jordi Pujol. Va alçar una marca política, inèdita, del no rés, i la portar a governar aquest país durant més de vint anys. Li va donar tanta força que va aclaparar l’autoritat pública i política d’aquest país durant dues dècades. Era quelcom més que un polític, era un home que entenia les decisions polítiques perquè formen part d’un fil que, en darrer terme, ha de tenir un sentit i una força moral, i per tant es justifica. El que políticament Pujol va fer o aconseguir no va ser sempre el millor que la imaginació podia fer-nos a mans, però Pujol, que de conviccions en tenia de molt profundes, actuava coneixent les limitacions del context, de les variables de força. Pujol era un polític que obria portes. No sempre les que volia, però tenia sentit del moment i de la transcendència. La seva marca política l’ha sobreviscut amb escreix, i és més el que els que han arribat desprès li deuen a la força que ell donà a la marca política de Convergència i Unió que el que ells mateixos es pensen. Si em preguntessin quina part del mèrit de les dues victòries de l’Artur Mas és de la insígnia, el mètode i la força de l’estil de Jordi Pujol diria que és una part molt significativa. Però cada cop som més lluny, d’aquells anys.

A partir d’avui, veurem a Catalunya una lluita entre CiU i PSC per l’hegemonia, no política, sinó moral, de la conducció de la Catalunya present. L’hegemonia moral fou l’únic anatema que el PSC no aconseguí mai treure a Pujol. Durant el primer tripartit, l’esquerra d’aquest país va respondre a la primera gran oportunitat que tenia amb el vuit més absolut. Si algú havia cregut durant dues dècades que el PSC era ple de grans idees, grans conviccions i projectes d’una moral i una aspiració més forta, noble i completa aviat se’n va adonar que això no tenia rés a veure amb la realitat. La superioritat suposada del projecte socialista va naufragar, però va comptar amb un punt a favor molt important. En el moment decisiu de la legislatura, quan CiU hauria d’haver aguantat i rebutjat un Estatut que la mentalitat bismarckiana no hagués acceptat mai, va pactar. En aquell moment, va quedar segellada l’ambició del projecte polític de Convergència i Unió. Sense més força que els vots, i uns votants cada dia més desconnectats del món polític, el PSC es va trobar que el principal partit nacionalista del país donava el vist-i-plau al seu propi projecte de Catalunya i d’Espanya. El pacte de la Moncloa el va guanyar el PSC.

En política, però, les coses no són d’un dia per l’altra. CiU podria està governant, però està la oposició. Ja fa tres anys del pacte de l’Estatut, i no és sinó ara que comença la batalla real. Per primer cop, de forma nítida i clara, la resposta de CiU a un model de finançament, element vertebrador de l’espina dorsal del sistema autonòmic i relator de totes les relacions de força en el sé de l’Estat de les Autonomies, és diametralment oposada a la del PSC. L’anterior model de finançament es va pactar entre CiU i el govern d’Aznar i es va generalitzar a totes les comunitats. L’actual ha comptat amb molts més participants i moltes més relacions de força. Ha estat una negociació de debò, desprès d’un pacte estructural, l’Estatut del 2006. A curt i mig termini, només el podrà canviar, potser, el Partit Popular.

La lluita per l’hegemonia, el moment de la veritat, tindrà de moment una segona part, menor: la sentència del Tribunal Constitucional. I un impacte essencial en les eleccions de l’any que ve. El PSC posa sobre la taula una concepció de l’Estat i de Catalunya que és el que sempre ha estat, movent-se a la banda alta, potser, de les seves reclamacions històriques. És una concepció molt similar a la que CiU defensà, hagué de defensar, durant vint i tres anys. La línia sobre la que caminem és la mateixa, l’autoritat moral segueix concedida a un projecte concebut des de la generalitat, les autonomies i el pacte multi-lateral. És l’aposta del PSC. CiU ha de saber que si vol moure el PSC d’on és, a partir d’ara, haurà de trobar una aposta diferent, una aposta que mogui la concepció que imposa aquest model de finançament, i ho haurà de fer malgrat el pacte del 2006 que, entre altres coses, deixa fora el concert econòmic com a reclamació política. El PSC té les espatlles cobertes, un projecte central aprovat per un Estatut pactat per CiU, aliats coneguts, més força a Madrid i millors comunicadors. El PSC és potser l’únic partit de Catalunya que no camina a trompades. Posar en entredit tot l’edifici sobre el que el socialisme català està construint la seva aposta política no està a l’abast de qualsevol. Ara, caminarem sols. Compte.

Michael Jackson (1958-2009)

MICHAEL JACKSON
Un rei no mor mai

Eren les onze i mitja de la nit, i assentat al sofà, escoltava el ‘Tu diràs’. De sobte, el Joan Maria Pou fa un incís en el programa: “Michael Jackson, el rei del pop, ha estat ingressat a un hospital de Los Angeles per una aturada cardiorespiratòria.” Immediatament, baixo el volum de la ràdio i poso la televisió. La CNN i la Fox no parlen de rés més: Michael Jackson ha estat hospitalitzat al centre mèdic de la Universitat de Califòrnia. Tot va molt ràpid. Vint minuts desprès de la notícia, la CNN anuncia que Michael Jackson és en coma. Pocs minuts desprès arriba el comunicat del Los Angeles Times, que publica a la seva versió digital que el cantant ha mort. La Fox i la CNN no ho confirmen. Deu minuts desprès, s’hi suma la Associated Press. Passats pocs minuts de les dotze, Fox News ho confirma. La CNN ho farà més tard. El 25 de juny de 2009, ha mort Michael Jackson, el darrer gran geni de la música. Mai una notícia m'ha xocat tant, seguida en directe.

Podria dir moltes coses d’aquest mite, que ha venut 750 milions de discos, que va inventar el video-clip, que va revolucionar el Pop. L’ànima dels Jackson 5, la veu celestial del “I want you back”, l’elegància rítmica inigualable, el pare del pas enrera, el Moonwalk. El creador de Billie Jean, de Beat it, de Smooth Criminal, de Black or White. El creador de l’àlbum més venut de la història, Thriller. El noi que un dia, a la Motown, fa molts anys ja, va sortir sol desprès de cantar amb el seus germans per darrer cop, i va fer això. De Michael Jackson, que parli Michael Jackson. Perquè un rei no mor mai.

Els fitxatges de Florentino Pérez

Entre exàmen i exàmen, m’he decidit finalment a fer un article sobre els fitxatges de Florentino Pérez. Són sense dubte una de les grans notícies de l’estiu i tothom en parla. S’ha pronunciat fins i tot el president del Govern espanyol. I em sobta molt el que s’ha dit. Potser el que més em sobta és la unanimitat que es desprèn de les paraules de molts. Ningú, ni tant sols el Xavier Sala i Martín, li troba sentit; ningú sap d’on treu els diners el Reial Madrid. Total, que sembla que ens hagi invadit una conspiració madrilenya feta d’influències i amistats de tot tipus. Però no és ben bé així. Segur que Florentino Pérez té molts amics i molt influents, però no és aquest el motiu de que els bancs li deixin els diners. Els bancs són bancs, amb Florentino o amb qui sigui.

La primera cosa que sí em sembla encertat dir és que no és un model que ens agradi, i no ens ha d’agradar. Que cadascú faci el que vulgui i pensi el seu club com li plagui, però un servidor està molt orgullós de poder anar amb el carnet de soci del Barça ben alt. M’agrada veure al meu equip el Leo Messi, l’Andrés Iniesta, el Xavi, el Puyol, el Piqué... i el Pep a la banqueta. M’agrada pensar en totes les vegades que s’han sentit com a casa a les instal·lacions del nostre equip abans d’arribar a on són ara. M’agrada saber que no els hi és indiferent l’escut que porten al pit. I m’agrada molt desmentir a tots aquells que titllen tot això de romanticisme barat. Heus aquí la Champions, amics.

Un cop dit això, però, crec que s’han de fer algunes consideracions importants sobre els fitxatges de Florentino Pérez en una direcció totalment diferent a tot el que s’ha dit fins ara. S’ha dit molt que les quantitats que s’han pagat per Cristiano Ronaldo i Kaká són inmorals. No és una afirmació acceptable i és fàcilment discutible. El Barça s’ha gastat en sis anys 270 milions (sense comptar el que invertirà aquest any) en fitxatges. No hi ha una gran diferència entre invertir-los en sis anys, deu anys o un any. Has de trobar la manera de finançar operacions per valor de 300 milions. El Barça ho ha fet. I és un bon exemple del que dic. A juny de l’any 2003, quan la Junta de Joan Laporta inicia el seu primer mandat, el club no pot gastar-se, de cap manera, 270 milions. Però sis anys desprès, és exactament el que ha fet.

Si mirem els números del club, però, advertirem molt ràpidament que alguna cosa molt important ha passat en aquest temps. Desprès de l’arribada de Joan Laporta al club, el Barça va duplicar en tres anys la seva facturació. És a dir, el que el Barça generava de negoci en tot un any el 2003, passa a ser el doble l’any 2006: el Barça genera 130 milions d’euros més en una sola temporada respecte al 2003. El canvi de model imposat per la Junta de Laporta és el que permet que el club hagi invertit molts diners en fitxatges en els darrers anys. En aquest sentit, hi ha algunes realitats del Reial Madrid que molts han passat per alt. Primer, el Reial Madrid és una de les primeres marques espanyoles al món en popularitat. Segon, la marca Reial Madrid, segons informa la consultora BBDO, té un valor de 1.063 milions d’euros (xifra que corroboren Forbes i Fortune). És a dir, si algú de nosaltres volgués comprar el Reial Madrid (si aquest es pogués comprar, donat que no és societat anònima) hauria de posar sobre la taula més de 1.000 milions d’euros. Tercer, el Madrid té un patrimoni de prop de 800 milions d’euros. I una facturació que volta els 350 milions.

Com bé s’ha dit, el Madrid financarà la major part d’aquestes operacions amb deute, és a dir, amb crèdits. Amb els números a la mà, podem afirmar sense por a equivocar-nos que tenir al Reial Madrid com a deutor és un gran negoci. Moltes vegades, és millor donar un gran crèdit a una gran entitat amb molt patrimoni, que donar-ne un del molt petit a algú que és rotundament insolvent. El risc que assumeixen els bancs amb el crèdit concedit al Madrid és molt baix. Comparar aquesta situació amb els prèstecs que els bancs van concedir a persones sense patrimoni ni ingressos estables abans de la crisi financera global és tendenciós i demagògic. En realitat, la operació és cent vegades més arriscada pel Madrid, que corre el risc d’haver de vendre patrimoni o regalar-lo directament o fins i tot haver-se de convertir en societat anònima, que pels bancs.

Sigui com sigui, em sembla obvi que, si agafem un període de deu anys, ningú trobaria indecent ni imprudent que el Madrid es gastés 300 milions en fitxatges. En aquest sentit, remarco que això seria l’equivalent de 30 milions l’any, una xifra molt menys cridanera. De fet, en deu anys, si el Madrid se’n gastés 450 tampoc ningú posaria el crit al cel (45 per any). El Madrid pot perfectament decidir que d’aquests 450 milions, se’n gasta 300 de cop i 150 en els propers deu anys, per posar un exemple. Però el que em sembla més important és que el Reial Madrid, com tots els grans clubs de futbol, tenen un actiu molt gran respecte a moltes altres indústries: l’estabilitat. El món del futbol podria petar, en algún moment, sobretot si els ingressos televisius es redueixen, cosa que no és 100% descartable. Si això passés, però, no petaria només el Madrid. La Premier aniria al davant, sencera, i darrera tots els altres. Però si eliminem aquesta possibilitat, que ara com ara crec que es prou remota, l’estabilitat dels clubs de futbol és enorme. És un mercat constant, en creixement gairebé permanent, estretament vinculat als sentiments i als gustos dels aficionants. Un aficionat al fútbol ho és generalment per sempre. L’arribada de noves generacions de joves permet que el mercat s’aixampli pràcticament de forma constant, sense tenir en compta el previsible augment de la popularitat que el futbol viurà a l’Asia i a Amèrica en properes dècades, on el Reial Madrid és un club ben posicionat. Per posar un exemple, una final de la Copa del Món de futbol la segueixen per televisió més de 700 milions de persones. El futbol és un món apart.

Tot això ho dic perquè és més que possible que el Madrid, en els propers anys, tingui un creixement de la seva xifra de negoci, posem, del 10% anual de mitjana. Si el Barça va doblar el seu volum de negoci en tres anys, tots els clubs de futbol de primeríssim nivell, com el Manchester United o el mateix Reial Madrid, han vist incrementar-se el seu volum de negoci de forma molt, molt significativa en els darrers deu anys. En aquest sentit, és cert que el Reial Madrid no vendrà prou samarretes en els propers anys com per finançar el fitxatge de Cristiano Ronaldo (cosa que cap banc espera, evidentment), però podria augmentar el seu volum de negoci en un 10% cada any de mitjana. Si això passés, voldria dir que el Madrid, en els propers deu anys, generaria 560 milions d’euros adicionals. Si, en comptes de ser un 10%, fos un 15%, serien més de 1.000 milions adicionals. Segur que Florentino ha fet el càlcul. En realitat, per finançar amb un augment del volum de negoci els 300 milions que diuen que es gastarà aquest any, al Madrid li cal un agument del 7% anual de mitjana durant 10 anys: el PIB de la Xina creix més ràpid. Per tant, sent molt arriscats, els fitxatges tenen una base empresarial que no entenc per què tants s’entesten a negar. (Una última dada: el Manchester United, l’any 1996 facturava 62 milions d’euros; l’any 2006 en facturava 315. Traçeu la línia en un paper).

L'exemple

Sovint, aquells que ens mirem aquest país i parlem de quantes coses no ens agraden, de quantes coses voldríem canviar, de com en podrien ser de diferents, i ens agafa per parlar a vegades de manera gairebé malaltissa sobre els mals del país, i diem centenars de coses negatives tot fent un diagnòstic sever de la nostra realitat actual, aquells que quan parlem sembla que ho fem amb un punt de nostàlgia freda, com si tot temps passat fos millor, aquells que veiem coses molt diferents, que tenim una idea diferent i que a vegades tampoc la sabem explicar tan bé com caldria, tenim avui una manera més senzilla de dir les coses. S'ha dit sovint, ho he llegit en molts llibres, reculls, documentals, ho sentit dir en més d'un reportatge, que el Barça és l'ídol d'un país, o bé el símbol, o fins i tot el mite. Jo crec, però, que el realment és aquest club és quelcom de molt diferent. Els mites són inabastables, són grans però intocables; la simple paraula ja porta dins del seu propi significat quelcom de llunyà. Un símbol és una bandera, és un signe d'identificació, que porta un concepte al darrera; però els símbols són també en un cert sentit llunyans, perquè els símbols són escollits, són pocs, destaquen per damunt de la resta de coses. No es poden fer, sorgeixen. I un ídol és quelcom de semblant a un mite, potser més abastable, més a prop perquè el vols emular, però ho veus díficil, molt, molt díficil. I per tant a vegades l'acabes fent més llunyà que el mite. Tots tres conceptes porten al mateix lloc; són irrepetibles, únics. No, el Barça no és això, és molt més important. Perquè el Barça és l'exemple.

Fa temps que hi dono voltes i que ho volia dir i escriure. Reconec que aquest any ho he vist més clar que mai, però això en realitat hauria de fer que, aquells que coneixen realment el club, eliminin del seu cap aquest punt de banalitat amb què es podria mirar això que dic. Perquè això que dic no és contextual, ni molt menys. I tan sols aquells que no han entès del tot bé què ha passat aquest any poden dir una altra cosa. Tinc la sensació que el que hem fet enguany és la culminació de moltes coses. És la culminació, abans que res, d'un èxit col·lectiu. Aquest poble que sembla que s'arrossega per la Història, que mai no acaba de ser gran però que s'ha resistit a deixar-se perdre, és un poble que demostra la seva grandesa no a través de les batalles que ha perdut, sinó de les que ha guanyat. Hi ha a la història del Futbol Club Barcelona un president afusellat, un règim dicatorial, arbitratges injustos, incomprensió, rebaixa. Però Catalunya ha salvat el Barça, el Barça com el coneixem, gran. I no en temps com els actuals, en què tot és més fàcil i vivim en democràcia, sinó en aquells temps en què la gent cridava a l'Estadi el que no podia cridar enlloc més.

El president Pujol va escriure fa cinquanta anys que Catalunya és un país que havia estat capaç de construir un dels camps de futbol més importants del món, però que "somriu sorneguera quan es parla d'aplicar el mateix criteri ambiciós a la nostra indústria, a la nostra Univeristat, a la nostra cultura, al nostre poble en general". Això, avui, segueix sent cert com ho era ahir. Per això crec que els fills del Barça de Rijkaard i de Guardiola, hem de concebre el club com quelcom més que un símbol o un mite. Com un exemple. Si amb set jugadors formats i criats a Catalunya, cinc titulars nascuts al país, un entrenador de Santpedor, un segon de Bellcaire de l'Empordà, un staff tècnic on destaquen noms com Francesc Seirul·lo, Ricard Pruna o Txema Corbella i una Junta Directiva presidida per un Joan Laporta, hem estat capaços de guanyar la Lliga, la Copa i la Champions, què no són capaços de fer set milions de catalans? Els uns són nascuts a Barcelona, els altres a Linyola; els uns a Badia, els altres a La Pobla de Segur; els uns a l'Hospitaltet, els altres a Terrassa. I tots són campions d'Europa.

Però vet aquí el més important: no ho són per casualitat. Ningú és campió d'Europa per casualitat, no de futbol. El futbol és l'esport més globalitzat del món. La final d'una Copa del Món de futbol té més audiència que la inauguració d'uns Jocs Olímpics. La final de la Champions la veuen prop de 200 milions de persones. Desenes d'equips de tot el continent pensen en aquest ceptre abans que en qualsevol altra cosa, inversors russos multimilionaris compren clubs anglesos per fer-los precisament campions d'Europa (i encara ho intenten...), rics àrabs inverteixen fortunes per fer competir equips a la màxima competició continental, ciutats sencers sorten al carrera a celebrar una victòria. Ser campió d'Europa de futbol no és qualsevol cosa. No en el món d'avui, no en la globalització. Perquè us en feu una idea: el Barça va guanyar a la final l'equip de Malcom Glazer, el magnat de la First Allied Corporation. Només amb un home com Glazer com a president s'entèn que el Manchester United tingui dos jugadors de 30 milions d'euros a la banqueta el dia de la final de la Champions. I nosaltres, campions, amb 165.000 socis al darrera.

Si el Barça és campió d'Europa és perquè porta un llibre d'estil al cap i al cor. El Barça creu en alguna cosa. Sí, i és el més important. Té un concepte de futbol, una idea del què vol fer quan surt a un terreny de joc. El Barça és alhora la institució de Catalunya que millor forma els seus recurssos humans, i que millor rèdit en treu. A vegades faig broma amb certes persones que Catalunya tingui una persona com Joaquim Maria Puyal fent retransmissions de partits de futbol, o un Antoni Bassas que anirà a fer de corresponal a Washington. No ens cansem de malbaratar el talent en aquest país. A les nostres universitats, volem que tothom sigui igual, que qui suspengui no es traumatitzi, que no hi hagi competència a les nostres escoles, que un 7.2 i un 6.8 siguin el mateix. El Barça sap que tothom no pot ser Andrés Iniesta. Però també que Andrés Iniesta no es pot perdre; aquest ha d'arribar allà, a Stamford Bridge al minut 93 per donar-nos Roma. Sap que per tenir dos centrals com Carles Puyol i Gerard Piqué n'hi ha d'haver molts que no hi seràn, allà, a Roma. El Barça els forma a tots, els dona la oportunitat a tots, els ensenya a competir, a entendre el joc i a voler ser els millors. Perquè el Barça juga a l'elit, i vol jugadors d'elit. De La Masia i de fora. Catalunya té un problema amb les elits, ho he dit sempre. No ens agrada la gent existosa, no ens agraden els cotxes massa bonics ni els directius massa ben pagats. Un dels motius pels quals el Barça és on és, és que ningú s'ha parat a comptar quants minuts jugava Gerard Piqué quan era cadet i quants jugava el suplent. Perquè sinó, haguéssim obligat l'entrenador a fer-los jugar els mateixos minuts. I no tindríem Piqué. I perquè el Barça té valors. El Barça té valors. Tenir valors és consubstancial a creure en alguna cosa i creure-hi fermament. El Barça és un club noble, és un club honest, autèntic. Tres qualitats que no té, per exemple, la nostra política. I el Barça és un club ambiciós. Per què els mateixos ciutadans que demanen que l'equip competixi per guanyar la Lliga i la Champions, veuen tan díficil que les nostres empreses competixin amb les millors del món? Per què aquells que rendeixen pleitesia a Josep Guardiola els costa tant entendre la importància d'un Isidre Fainé? Per què Leo Messi pot ser el millor jugador del món al Camp Nou, però per ser el millor cardiòleg del món Valentí Fuster ha de treballar a Nova York, com Joan Massagué? Per què entenem tan ràpidament l'excentricitat d'un Dani Alves, i fins i tot l'estimem, i denostem el vuitè economista més citat del món, català, perquè no ens agraden les seves americanes? Com és possible que encara avui hi hagi al barcelonisme qui pugui xiular quan un jugador com Eto'o, celebrant la Lliga, menciona un presiden com Joan Laporta, que nomès ens ha donat 3 lligues i 2 Copes d'Europa? Per què els mateixos que reconeixen la importància de Jordi Pujol no podran mai deixar d'odiar-lo per haver pactat amb el PP? Per què?

Si una cosa tinc clara, és que hi ha una Catalunya gran, enorme, que fa coses tan maravelloses com engendrar aquest Barça, i persones com Josep Guardiola, Carles Puyol, Xavi Hernández, Gerard Piqué o Bojan Krkic. Persones amb caràcter i determinació com Joan Laporta, que fan que el català sigui idioma oficial a la Final de la Lliga de Campions. Què seria de tots ells, si en comptes de jugar a futbol, haguéssin decidit tenir una idea i fer política? El Barça és la institució d'aquest país que millor posa els límits d'aquest país. Els posa allà on són: a Roma, contra el Manchester United.

Visca el Barça!

Inmortal (por amor al fútbol)

Aquellos que ya empiezan a tener una edad, digamos que de la generación de mi padre hacia arriba, cuando hablan de fútbol les brillan los ojos recordando a un equipo, el Brasil del 70. Dicen que el glorioso equipo, coronado en México, de Pelé, Tostao, Jairzinho y Rivelino es el mejor de todos los tiempos. Esos mismos privilegiados que vieron el último mundial de O’Rei todavía se deleitan contando las leyendas de otro equipo de ensueño, el Ajax de Cruyff, al que siguió la Naranja Mecánica en el Mundial del 74. Esas dos maravillas fueron los dos primeros equipos construidos intelectualmente desde el banquillo, producto de Rinus Michels, maestro de maestros. Mención aparte merece también el Bayern de Beckenbauer y Müller, tres veces campeón de Europa, como el Ajax, con el gran Udo Lattek en el banquillo, y luego Dettmar Cramer. Aquellos que ya tienen más de cuarenta, pero son demasiado jóvenes para recordar estas primeras estrellas del fútbol (y habría que añadir al Madrid de Di Stéfano y Puskas, y al Barça de Kubala), se conforman con hablar del Mundial del 86, de la Mano de Dios, de Diego Armando Maradona y ese gol del siglo cantado por Víctor Hugo Morales (“¡Barrilete cósmico!... ¿de qué planeta viniste?”).

Personalmente, el primer equipo con estrella en el firmamento del que puedo hablar es el grandioso Milan de Arrigo Sacchi. Un equipo de leyenda, una obra maestra continuada por Fabio Capello. El once de Sacchi es el primero que aprendí a recitar de memoria, hace ya años: Galli; Tassotti, Baresi, Costacurta, Maldini; Rijkaard, Ancelotti, Colombo; Donadoni, Gullit, Van Basten. Capello incluiría más tarde a Albertini, Desailly, Savicevic, Massaro y luego a Boban. Es el once que puso fin al Dream Team, en Atenas. Otra estrella, surgida del hombre más importante de la historia del fútbol, el Barça de Cruyff. Otro once de memoria: Zubizarreta; Ferrer, Koeman, Nadal; Bakero, Guardiola; Eusebio, Beguiristáin, Laudrup; Stoichkov, Salinas (sí, ya sé que falta Romário, pero lo aprendí así). A partir de ahí, sólo dos equipos tienen estrella en el firmamento: el Manchester de Ferguson, el del triplete de 1999. Y el Madrid de Zidane, coronado en Glasgow.

El partido de ayer en el Bernabéu está entre los cinco mejor partidos que he visto en mi vida. Es un partido para la Historia del fútbol, para la grande, para aquella en la que sólo entran los monumentos a este deporte. Cuando sea mayor seguiré hablando del Milan de Sacchi, de Baresi, Maldini, Gullit y Van Basten; hablaré del Barça de Cruyff, de Wembley y del 5-0; contaré las historias del Manchester de Schmeichel, Keane, Scholes, Beckham, Giggs y Cole; recordaré los partidos imborrables de Zidane, su gol al Bayer Leverkusen que le dio la Champions; y hablaré, y mucho, del Barça de Guardiola, del 2-6 en el Bernabéu.

Hablaré de Xavi, que ayer se movió y dominó el campo como sólo se lo he visto hacer a Zidane. Esos controles orientados, ese dominio técnico, esa visión de juego. Hablaré de Piqué y de su majuestosa salida desde atrás, de su plante milimétrico a todo delantero, de un partido que firmaría, sin duda, el gran Beckenbauer. Hablaré de Messi, ese monumento al fútbol que ayer se vistió de magia, dio un recital en la media punta, se apuntó dos goles y emmudeció al Bernabéu. Y hablaré de Puyol, ese símbolo, ese alma del barcelonismo, esa bandera, ese golpe de orgullo con la cabeza, ese beso a la senyera, que no olvidaré jamás. Y de Iniesta, un jugador único; Iniesta sólo existe en Iniesta. El partido del Barça de ayer es antólogico. Para disfrutarlo, voy como loco buscando cuando repetirán el partido. No hay equipo en el mundo que pueda ver lo que vimos ayer; Iniesta, Xavi, Xavi, Messi, Messi, Alves, Alves, Iniesta, y otra vez. El que no se deleita, de esto no entiende. Sólo aquellos que hemos jugado a fútbol sabemos lo improbable que es ver algo así en un campo. Cierto es que el Madrid salió con la defensa adelantada, cierto que Ramos midió mal el fuera de juego casi siempre, que Diarra jugó sólo y Gago hizo aguas, que Higuaín parecía un colegial y a Raúl ya no le quedaba nada. Cierto es también que Casillas salvó unas cuantas, y que Abidal no tuvo el mejor día. Pero nadie podrá borrar jamás esa imagen histórica de un Barça con seis canteranos titulares, y ocho en el partido, metiendo seis goles en el Bernabéu. Ayer también le hicieron un homenaje de honor a La Masia.

Y es que el fútbol está dónde ha estado siempre. Los hay que hablan, y hablan y vuelven a hablar de Cristano Ronaldo. Qué poco saben. El gran Manchester no lo dirigía ningún Cristiano Ronaldo, ni Giggs, ni Beckham. Si quitas a Scholes, ese Manchester no existe. El Milan de Sacchi no era el Milan de Donadoni, ni de Maldini, ni siquiera de Van Basten; era el Milan de Gullit. El Barça de Cruyff era de Guardiola y Laudrup. La Juventus de Lippi era Del Piero. Y el Madrid de la novena era Zidane. Como el Milan de Ancelotti es Kaká. Este Barça es de Xavi. Cuando hablan de Maradona y Pelé, me hace gracia oir de vez en cuando que Maradona es el mejor jugador de fútbol de la Historia. Maradona es el mejor jugador de pelota de la historia; el fútbol es Pelé. El fútbol no es Higuaín, no es Diarra, no es Gago. El fútbol es Zidane. La Italia del 94 no era Massaro, ni Albertini. Era Baggio, Roberto Baggio. Y hablan del ‘cuadrado mágico’ de la Francia de Fernández, Tigana, Giresse… pero el fútbol era uno, uno: Platini. El fútbol sigue estando ahí, dónde ha estado toda la vida.

Ayer el Barça de Guardiola puso su estrella en el firmamento. Una estrella muy alta, hoy inalcanzable. Faltaba un título que lo coronara, y ya lo tenemos: la Liga es nuestra. No olvidaremos nunca esta temporada, porque el fútbol hará bien en hacerle justicia y situarla a la altura de los grandes equipos de todos los tiempos. El Mundo decía ayer en su versión digital: “Una exhibición para la inmortalidad”. Eso es. El Barça de ayer es inmortal.