Cap a on va Catalunya? (Resposta a Josep Piqué)Fa unes setmanes, el diari Avui va inaugurar una secció dedicada a tractar el futur de Catalunya. Una sèrie de personalitats de la societat catalana han estat convidades a donar el seu parer sobre cap a on anem, com a país, com a societat. Noms com Jordi Porta, Justo Molinero, Antoni Bassas o Ferran Adrià han desfilat per l’Avui amb interessants opinions. La darrera que he llegit és la de Josep Piqué, un home que intel·lectualment he respectat sempre molt. El programa Savis, de TV3, va entrevistar fa uns dies a Fabià Estapé, un home que ha estat professor durant dècades (entre moltes altres coses, com ara ser un dels impulsors del Cercle d’Economia) i a la pregunta “Quina és la millor ment que ha passat per les seves mans?”, va respondre Josep Piqué.
M’ha sorprès, Josep Piqué. Un dels grans mals d’aquest país és que molts són els que actuen amb una filosofia un pèl inconscient que consisteix a traspassar a algú altre la responsabilitat de fer grans coses, i la culpa. En aquest sentit, fa temps que em faig la mateixa pregunta que vostè: on és la burgesia catalana? I, més exactament, on és la elit catalana? M’agrada i dono la benvinguda a tots aquells que se sumen a aquesta pregunta, i hi reflexionen. Jo, personalment, ja fa temps que dic que un país que rebutja les seves elits, deixa de crear-ne. Situació actual. Però no comparteixo el to de les seves reflexions: una autèntica fugida endavant. “Ja fa molt temps que penso que Catalunya ha entrat en una suau però irreversible decadència”. Frase inicial del seu article que, com es pot imaginar, no comparteixo. No serem el primer país que surt d’un pou, ni el darrer. I ens costarà, no ho dubti, però en sortirem. Les hem passades de pitjors. Però llegint aquesta primera frase he tingut la sensació d’estar davant d’una ploma que amb la mateixa facilitat amb la que acusa sectors sensibles de la societat catalana, amb l’altra mà i amb la mateixa pretesa facilitat, comoditat intel·lectual si em permet, s’espolsa les pròpies culpes, i se situa en un espai molt autocomplaent.
Preguntant on és la burgesia catalana, podríem dir que no molt lluny de l’Avinguda Pearson. En altres paraules, doncs, on és vostè Sr. Piqué? Vet aquí que aquesta pregunta sí té resposta: a la presidència del consell d’administració de Vueling. Càrrec que ocupa per mandat incondicional de José Manuel Lara Bosch, president del Grup Planeta, i fins fa dos dies president del Cercle d’Economia. Si Catalunya té alguna elit, és aquesta. No és l’elit que aspiro a veure a Catalunya, però avui com avui no podem anar a buscar gaire rés més enllà. Vueling, la seva companyia, és la línia catalana de vols de baix cost, un projecte creat per competir amb Ryanair, que opera des de l’aeroport de Girona portant a Catalunya bona part d’aquest turisme de poc valor afegit que tant a casa se sent a la Costa Brava. Ara estan en converses amb Clickair, monument a la provincianització de Catalunya d’Iberia, la línia bandera espanyola que va decidir, desprès de la construcció de la T4, convertir Barcelona en la segona pota de l’aeroport de Madrid. On és vostè, Sr. Piqué?
Recordo els temps en què vostè era parlamentari del PP a Catalunya. I d’aquells temps en guardo un bon record, doncs era sens dubte, el més brillant parlamentari de l’hemicicle. Va fer bé, deixant la política. N’hi ha que no estan fets per servir a les ordres de l’Acebes de torn. Me’n vaig alegrar. Durant un temps, me’l vaig imaginar a La Caixa, o al Banc Sabadell; a Gas Natural o a Abertis. Me’l vaig imaginar proposant ofertes públiques d’adquisició per Endesa, batallant als consells d’administració de les empreses més importants d’Espanya, amb Isidre Fainé, o construint projectes cara enfora, amb Salvador Alemany. Quina decepció veure’l recollit per les mans de Lara Bosch!
Ens han fallat, Sr. Piqué. La seva generació ens ha fallat. És la generació, com he dit moltes vegades, que va sortir a conquerir l’Estatut i la democràcia, però que ho va fer onejant banderes soviètiques i amb el cor posat al Maig del 68. És la generació que va universalitzar l’educació per baix, i no per dalt. Que va construir la societat de l’igualitarisme, i ha creat un sistema polític i una mentalitat social que han derivat en un sistema construït perquè ningú no destaqui. És la societat que va fer miques l’autoritat, va desplaçar progressivament l’excel·lència, va fer de la justícia social un concepte esbiaixat i gairebé sense sentit pràctic. Aquesta generació, quan ha arribat a les màximes instàncies d’aquest país, no ha pogut evitar els resultats lògics de les seves construccions: la fuga de cervells, l’esfondrament de les universitats, la mediocritat com a bandera política, la falta d’idees, la manca de líders. La pèrdua d’elits. L’alçada de Madrid com a ciutat-estat. La reducció de Barcelona al poder central. La Catalunya desorientada, perduda, incapaç d’escriure la següent pàgina de la seva història.
La societat catalana viu moments de descarada apatia. Però la governen vostès. Catalunya avui no va enlloc. Perquè la seva generació no tenia, no ha tingut mai, una idea clara d’on havia d’anar. Vueling, Sr. Piqué? Una fusió amb Clickair? Aquests son els grans projectes de l’empresariat català, del que vostè en forma inexorablement part? On anem? Certament, hi ha hagut projectes molt més interessants per Catalunya i la seva economia en els darrers anys, com la OPA a Endesa, operació de Gas Natural i La Caixa. Li haig de recordar com els seus companys de Madrid van anar a buscar el ‘cavaller blanc’ d’EOn per impedir-ho? Li haig de recordar les paraules del número dos del PP per Madrid, Manuel Pizarro, dient que mai seria un empleat de La Caixa? Al final, el PSOE va posar Endesa en mans d’Acciona. Té molta raó quan parla de la societat catalana, però mirin-se al mirall. L’empresariat català, Sr. Piqué, perd batalles que mai hagués perdut en el passat. Ens queda Vueling. Felicitats.




