Parlem, parlem del Barça

No és política, però és país. El president Pujol afirma sovint que per Catalunya, el Barça és molt important. Enlloc es veuen més senyeres que entre els aficionats del Barça, un club que mou centenars de milions de culés i que és un dels millors nexes d’unió entre tots els sectors de la societat catalana. Uns som sobiranistes, d’altres no. Uns creiem que el futur és Catalunya, uns altres creuen que el futur passa per algun altre lloc. Uns es defineixen com a nacionalistes, uns altres com a anti-nacionalistes. Però a totes bandes trobarem aficionats del Barça. En un país que viu atemorit pel seu futur, mig perdut en mans d’un govern irresponsable, d’una política de misèria, amb problemes tant elementals com l’aigua o l’energia, ens queden coses com el Barça. Parlava avui amb un amic sobre el torneig de tenis de la ciutat, el Compte de Godó, i no me’n he pogut estar de subratllar la tristesa que em provoca veure com un dels països per excel.lència de la terra batuda no ha estat capaç de crear un torneig internacional a l’alçada dels grans. Madrid, en canvi, ho ha fet en poc temps: ja tenen un Master Series. Nosaltres seguim empantanegats amb el Godó, que per intentar créixer ha de canviar de sponsor. Ciudad Real és un altre exemple: una ciutat petita que va decidir apostar per l’handbol davant l’impossibilitat d’obrir-se camí en altres camps. Avui, el Ciudad Real és un referent a la Lliga Asobal. Catalunya no ha sabut mantenir el seu nivell en massa terrenys: la passarel·la Gaudí, el Godó, l’empresa familiar. Petits espais, petits elements que fan o desfan un país i la seva projecció internacional. Però el Barça hi és.

I és molt important. En molts, moltíssims mitjans estrangers els catalans estem estretament vinculats al F.C Barcelona. I, això, té unes connotacions a casa nostra. El Barça ha estat aguantat i s’ha fet gran gràcies als seus socis. 160.000 socis, ja. Exactament el nombre de persones de les que la Junta Directiva del club s’ha rigut de forma sorneguera en els darrers 24 mesos. I des d’aquest bloc vull parlar del Barça. Perquè estic indignat, com a barcelonista, com a soci i com a català. No m’agrada que es jugui amb els símbols, perquè els símbols importen. I es porten dos anys jugant amb ells. I no és acceptable. S’ha jugat amb la presidència de la Generalitat, s’ha jugat amb la Diada Nacional, amb el Català de l’Any, amb les Creus de Sant Jordi. I ara un catalanista està jugant amb el Barça. Potser feia temps que ho anava callant, però ahir desprès del partit contra el Manchester em vaig posar a pensar i el resultat són una sèrie de conclusions que em fan passar vergonya.

El país que imagino no es pot permetre gestionar els seus símbols com si fossin de goma, ni institucionalitzar la tonteria com a mètode habitual de fer les coses. A cap nivell. Encara menys institucionalitzar la fatxenderia. Forma part de la mentalitat d’un país la forma com es gestionen les seves institucions, totes. I les seves empreses. I tenim molta feina a fer en aquest terreny. Començo a estar fart de la curta mirada de molts polítics, però encara més d’aquells que no miren enlloc. I també em crea una sensació d’indignació que la principal institució esportiva del país sigui l’escenari de la incompetència de molts. No es tracta de guanyar sempre, es tracta de funcionar bé. Estructuralment bé. Aquest Barça és per plorar.

Ahir, minut 75 del partit, a un gol de Moscou, i ni un sol futbolista s’aguantava dret. Repasseu el video del Getafe – Bayern Munich de la UEFA. Al minut 92, el Bayern tenia set homes a l’àrea del Getafe. Un any passa, però dos anys sentint que hi ha jugadors que agafen entrenadors personals i altres de mitja fila que parlen de lo diferent que es Can Barça alhora de treballar als entrenaments és inacceptable. Si el Sr. Soriano gestiona així els recursos humans de les seves empreses li falta poc per anar-se’n a la bancarrota. Semblaven funcionaris. Si n’hi ha un que ho dona tot, ja dones les gràcies. Fa un anys se’n va Ten Cate, i la secretaria tècnica del club coneixia tant bé el segon del Rijkaard que va i porta Neskeens, l’home que porta una llibreta a la mà com qui hi du un frankfurt a la sortida de la discoteca. Ronaldinho no apareix en un any i el president pren cartes a l’assumpte i ho fa tant bé que fa sis mesos que no sabem on para. Laporta té una junta tant ben estructurada que surt el president de la Comissió Econòmica i ens diu que hi ha jugadors apartats. I tots a córrer. Tant intel.ligent és, que el president se’n va a veure les penyes i es penja la medalla del lloro i es gira tota la premsa esportiva en contra en cinc minuts d’or televisiu. I ara, som-hi, tots contra els Godó, que no són ningú. Es pregunta per l’any vinent i el nom que surt a tots els mitjans és Pep Guardiola, un home la gran virtut del qual és haver posat líder al B, que juga a Tercera. I per acabar-ho d’adobar el president ens diu, cridant, que aquells que volem altres entrenadors, guanyadors, som molt respectables, però que no es fem gaires il.lusions. Spain is different ha passat als anals de la història com una frase imborrable. El Barça is different?

Ara Mourinho no serveix. Rafa Benitez, tampoc. Aquí som collonuts, som bons, som romàntics i juguem al toc, ofensivament, mimen la pilota i vivim del rondo. En realitat, som catalans. Som els que tenim tant la pilota que no sabem què fer-ne. Hem pervertit Cruyff com no acabem d’entendre Pujol. Vivim de la pàgina anterior de la nostra història en comptes de pensar en la següent. Seguim vivint de Prat de la Riba, seguim enyorant l’etern holandès. I sóc pujolista i sóc cruyffista, de tota la vida. Però Wembley va ser fa setze anys, exactament l’any de la darrera majoria absoluta de CiU. Setze anys, senyors, camí de dues dècades. Amb tota la estupidesa de què som capaços els nostres militants segueixen menyspreant José Montilla, l’home que va arribar amb un maleteta als setze anys i que avui controla Sant Jaume. Amb tota l’estupidesa de què som capaços, reneguem d’un home que sense tenir predestinada cap carrera com a entrenador, passa d’intèrpret de Robson a campió d’Europa.. Però no, no val, perquè no fa rondos. No juga bé, diuen. No juga bé? Serà que el Porto de Deco era defensiu, serà que no ha jugat tota la vida amb tres homes davant. Però no, seguim esperant Godot, seguim penjats del fil de la malenconia. Els grans països, senyors, són els que desprès de Roosevelt, s’inventen Kennedy. Les grans empreses són les que es reinventen, com Google. Les grans societats són les que intenten cada dia construir. Els grans equips són els que desprès de Sacchi, treuen Capello. Desprès de Hewlett Packard, Microsoft. Desprès de Pujol.... M’explico? Doncs desprès de Rijkaard, Mourinho. No sabem competir. I ja no parlo del Barça. Així anem.