L'exemple

Sovint, aquells que ens mirem aquest país i parlem de quantes coses no ens agraden, de quantes coses voldríem canviar, de com en podrien ser de diferents, i ens agafa per parlar a vegades de manera gairebé malaltissa sobre els mals del país, i diem centenars de coses negatives tot fent un diagnòstic sever de la nostra realitat actual, aquells que quan parlem sembla que ho fem amb un punt de nostàlgia freda, com si tot temps passat fos millor, aquells que veiem coses molt diferents, que tenim una idea diferent i que a vegades tampoc la sabem explicar tan bé com caldria, tenim avui una manera més senzilla de dir les coses. S'ha dit sovint, ho he llegit en molts llibres, reculls, documentals, ho sentit dir en més d'un reportatge, que el Barça és l'ídol d'un país, o bé el símbol, o fins i tot el mite. Jo crec, però, que el realment és aquest club és quelcom de molt diferent. Els mites són inabastables, són grans però intocables; la simple paraula ja porta dins del seu propi significat quelcom de llunyà. Un símbol és una bandera, és un signe d'identificació, que porta un concepte al darrera; però els símbols són també en un cert sentit llunyans, perquè els símbols són escollits, són pocs, destaquen per damunt de la resta de coses. No es poden fer, sorgeixen. I un ídol és quelcom de semblant a un mite, potser més abastable, més a prop perquè el vols emular, però ho veus díficil, molt, molt díficil. I per tant a vegades l'acabes fent més llunyà que el mite. Tots tres conceptes porten al mateix lloc; són irrepetibles, únics. No, el Barça no és això, és molt més important. Perquè el Barça és l'exemple.

Fa temps que hi dono voltes i que ho volia dir i escriure. Reconec que aquest any ho he vist més clar que mai, però això en realitat hauria de fer que, aquells que coneixen realment el club, eliminin del seu cap aquest punt de banalitat amb què es podria mirar això que dic. Perquè això que dic no és contextual, ni molt menys. I tan sols aquells que no han entès del tot bé què ha passat aquest any poden dir una altra cosa. Tinc la sensació que el que hem fet enguany és la culminació de moltes coses. És la culminació, abans que res, d'un èxit col·lectiu. Aquest poble que sembla que s'arrossega per la Història, que mai no acaba de ser gran però que s'ha resistit a deixar-se perdre, és un poble que demostra la seva grandesa no a través de les batalles que ha perdut, sinó de les que ha guanyat. Hi ha a la història del Futbol Club Barcelona un president afusellat, un règim dicatorial, arbitratges injustos, incomprensió, rebaixa. Però Catalunya ha salvat el Barça, el Barça com el coneixem, gran. I no en temps com els actuals, en què tot és més fàcil i vivim en democràcia, sinó en aquells temps en què la gent cridava a l'Estadi el que no podia cridar enlloc més.

El president Pujol va escriure fa cinquanta anys que Catalunya és un país que havia estat capaç de construir un dels camps de futbol més importants del món, però que "somriu sorneguera quan es parla d'aplicar el mateix criteri ambiciós a la nostra indústria, a la nostra Univeristat, a la nostra cultura, al nostre poble en general". Això, avui, segueix sent cert com ho era ahir. Per això crec que els fills del Barça de Rijkaard i de Guardiola, hem de concebre el club com quelcom més que un símbol o un mite. Com un exemple. Si amb set jugadors formats i criats a Catalunya, cinc titulars nascuts al país, un entrenador de Santpedor, un segon de Bellcaire de l'Empordà, un staff tècnic on destaquen noms com Francesc Seirul·lo, Ricard Pruna o Txema Corbella i una Junta Directiva presidida per un Joan Laporta, hem estat capaços de guanyar la Lliga, la Copa i la Champions, què no són capaços de fer set milions de catalans? Els uns són nascuts a Barcelona, els altres a Linyola; els uns a Badia, els altres a La Pobla de Segur; els uns a l'Hospitaltet, els altres a Terrassa. I tots són campions d'Europa.

Però vet aquí el més important: no ho són per casualitat. Ningú és campió d'Europa per casualitat, no de futbol. El futbol és l'esport més globalitzat del món. La final d'una Copa del Món de futbol té més audiència que la inauguració d'uns Jocs Olímpics. La final de la Champions la veuen prop de 200 milions de persones. Desenes d'equips de tot el continent pensen en aquest ceptre abans que en qualsevol altra cosa, inversors russos multimilionaris compren clubs anglesos per fer-los precisament campions d'Europa (i encara ho intenten...), rics àrabs inverteixen fortunes per fer competir equips a la màxima competició continental, ciutats sencers sorten al carrera a celebrar una victòria. Ser campió d'Europa de futbol no és qualsevol cosa. No en el món d'avui, no en la globalització. Perquè us en feu una idea: el Barça va guanyar a la final l'equip de Malcom Glazer, el magnat de la First Allied Corporation. Només amb un home com Glazer com a president s'entèn que el Manchester United tingui dos jugadors de 30 milions d'euros a la banqueta el dia de la final de la Champions. I nosaltres, campions, amb 165.000 socis al darrera.

Si el Barça és campió d'Europa és perquè porta un llibre d'estil al cap i al cor. El Barça creu en alguna cosa. Sí, i és el més important. Té un concepte de futbol, una idea del què vol fer quan surt a un terreny de joc. El Barça és alhora la institució de Catalunya que millor forma els seus recurssos humans, i que millor rèdit en treu. A vegades faig broma amb certes persones que Catalunya tingui una persona com Joaquim Maria Puyal fent retransmissions de partits de futbol, o un Antoni Bassas que anirà a fer de corresponal a Washington. No ens cansem de malbaratar el talent en aquest país. A les nostres universitats, volem que tothom sigui igual, que qui suspengui no es traumatitzi, que no hi hagi competència a les nostres escoles, que un 7.2 i un 6.8 siguin el mateix. El Barça sap que tothom no pot ser Andrés Iniesta. Però també que Andrés Iniesta no es pot perdre; aquest ha d'arribar allà, a Stamford Bridge al minut 93 per donar-nos Roma. Sap que per tenir dos centrals com Carles Puyol i Gerard Piqué n'hi ha d'haver molts que no hi seràn, allà, a Roma. El Barça els forma a tots, els dona la oportunitat a tots, els ensenya a competir, a entendre el joc i a voler ser els millors. Perquè el Barça juga a l'elit, i vol jugadors d'elit. De La Masia i de fora. Catalunya té un problema amb les elits, ho he dit sempre. No ens agrada la gent existosa, no ens agraden els cotxes massa bonics ni els directius massa ben pagats. Un dels motius pels quals el Barça és on és, és que ningú s'ha parat a comptar quants minuts jugava Gerard Piqué quan era cadet i quants jugava el suplent. Perquè sinó, haguéssim obligat l'entrenador a fer-los jugar els mateixos minuts. I no tindríem Piqué. I perquè el Barça té valors. El Barça té valors. Tenir valors és consubstancial a creure en alguna cosa i creure-hi fermament. El Barça és un club noble, és un club honest, autèntic. Tres qualitats que no té, per exemple, la nostra política. I el Barça és un club ambiciós. Per què els mateixos ciutadans que demanen que l'equip competixi per guanyar la Lliga i la Champions, veuen tan díficil que les nostres empreses competixin amb les millors del món? Per què aquells que rendeixen pleitesia a Josep Guardiola els costa tant entendre la importància d'un Isidre Fainé? Per què Leo Messi pot ser el millor jugador del món al Camp Nou, però per ser el millor cardiòleg del món Valentí Fuster ha de treballar a Nova York, com Joan Massagué? Per què entenem tan ràpidament l'excentricitat d'un Dani Alves, i fins i tot l'estimem, i denostem el vuitè economista més citat del món, català, perquè no ens agraden les seves americanes? Com és possible que encara avui hi hagi al barcelonisme qui pugui xiular quan un jugador com Eto'o, celebrant la Lliga, menciona un presiden com Joan Laporta, que nomès ens ha donat 3 lligues i 2 Copes d'Europa? Per què els mateixos que reconeixen la importància de Jordi Pujol no podran mai deixar d'odiar-lo per haver pactat amb el PP? Per què?

Si una cosa tinc clara, és que hi ha una Catalunya gran, enorme, que fa coses tan maravelloses com engendrar aquest Barça, i persones com Josep Guardiola, Carles Puyol, Xavi Hernández, Gerard Piqué o Bojan Krkic. Persones amb caràcter i determinació com Joan Laporta, que fan que el català sigui idioma oficial a la Final de la Lliga de Campions. Què seria de tots ells, si en comptes de jugar a futbol, haguéssin decidit tenir una idea i fer política? El Barça és la institució d'aquest país que millor posa els límits d'aquest país. Els posa allà on són: a Roma, contra el Manchester United.

Visca el Barça!