Els fitxatges de Florentino PérezEntre exàmen i exàmen, m’he decidit finalment a fer un article sobre els fitxatges de Florentino Pérez. Són sense dubte una de les grans notícies de l’estiu i tothom en parla. S’ha pronunciat fins i tot el president del Govern espanyol. I em sobta molt el que s’ha dit. Potser el que més em sobta és la unanimitat que es desprèn de les paraules de molts. Ningú, ni tant sols el Xavier Sala i Martín, li troba sentit; ningú sap d’on treu els diners el Reial Madrid. Total, que sembla que ens hagi invadit una conspiració madrilenya feta d’influències i amistats de tot tipus. Però no és ben bé així. Segur que Florentino Pérez té molts amics i molt influents, però no és aquest el motiu de que els bancs li deixin els diners. Els bancs són bancs, amb Florentino o amb qui sigui.
La primera cosa que sí em sembla encertat dir és que no és un model que ens agradi, i no ens ha d’agradar. Que cadascú faci el que vulgui i pensi el seu club com li plagui, però un servidor està molt orgullós de poder anar amb el carnet de soci del Barça ben alt. M’agrada veure al meu equip el Leo Messi, l’Andrés Iniesta, el Xavi, el Puyol, el Piqué... i el Pep a la banqueta. M’agrada pensar en totes les vegades que s’han sentit com a casa a les instal·lacions del nostre equip abans d’arribar a on són ara. M’agrada saber que no els hi és indiferent l’escut que porten al pit. I m’agrada molt desmentir a tots aquells que titllen tot això de romanticisme barat. Heus aquí la Champions, amics.
Un cop dit això, però, crec que s’han de fer algunes consideracions importants sobre els fitxatges de Florentino Pérez en una direcció totalment diferent a tot el que s’ha dit fins ara. S’ha dit molt que les quantitats que s’han pagat per Cristiano Ronaldo i Kaká són inmorals. No és una afirmació acceptable i és fàcilment discutible. El Barça s’ha gastat en sis anys 270 milions (sense comptar el que invertirà aquest any) en fitxatges. No hi ha una gran diferència entre invertir-los en sis anys, deu anys o un any. Has de trobar la manera de finançar operacions per valor de 300 milions. El Barça ho ha fet. I és un bon exemple del que dic. A juny de l’any 2003, quan la Junta de Joan Laporta inicia el seu primer mandat, el club no pot gastar-se, de cap manera, 270 milions. Però sis anys desprès, és exactament el que ha fet.
Si mirem els números del club, però, advertirem molt ràpidament que alguna cosa molt important ha passat en aquest temps. Desprès de l’arribada de Joan Laporta al club, el Barça va duplicar en tres anys la seva facturació. És a dir, el que el Barça generava de negoci en tot un any el 2003, passa a ser el doble l’any 2006: el Barça genera 130 milions d’euros més en una sola temporada respecte al 2003. El canvi de model imposat per la Junta de Laporta és el que permet que el club hagi invertit molts diners en fitxatges en els darrers anys. En aquest sentit, hi ha algunes realitats del Reial Madrid que molts han passat per alt. Primer, el Reial Madrid és una de les primeres marques espanyoles al món en popularitat. Segon, la marca Reial Madrid, segons informa la consultora BBDO, té un valor de 1.063 milions d’euros (xifra que corroboren Forbes i Fortune). És a dir, si algú de nosaltres volgués comprar el Reial Madrid (si aquest es pogués comprar, donat que no és societat anònima) hauria de posar sobre la taula més de 1.000 milions d’euros. Tercer, el Madrid té un patrimoni de prop de 800 milions d’euros. I una facturació que volta els 350 milions.
Com bé s’ha dit, el Madrid financarà la major part d’aquestes operacions amb deute, és a dir, amb crèdits. Amb els números a la mà, podem afirmar sense por a equivocar-nos que tenir al Reial Madrid com a deutor és un gran negoci. Moltes vegades, és millor donar un gran crèdit a una gran entitat amb molt patrimoni, que donar-ne un del molt petit a algú que és rotundament insolvent. El risc que assumeixen els bancs amb el crèdit concedit al Madrid és molt baix. Comparar aquesta situació amb els prèstecs que els bancs van concedir a persones sense patrimoni ni ingressos estables abans de la crisi financera global és tendenciós i demagògic. En realitat, la operació és cent vegades més arriscada pel Madrid, que corre el risc d’haver de vendre patrimoni o regalar-lo directament o fins i tot haver-se de convertir en societat anònima, que pels bancs.
Sigui com sigui, em sembla obvi que, si agafem un període de deu anys, ningú trobaria indecent ni imprudent que el Madrid es gastés 300 milions en fitxatges. En aquest sentit, remarco que això seria l’equivalent de 30 milions l’any, una xifra molt menys cridanera. De fet, en deu anys, si el Madrid se’n gastés 450 tampoc ningú posaria el crit al cel (45 per any). El Madrid pot perfectament decidir que d’aquests 450 milions, se’n gasta 300 de cop i 150 en els propers deu anys, per posar un exemple. Però el que em sembla més important és que el Reial Madrid, com tots els grans clubs de futbol, tenen un actiu molt gran respecte a moltes altres indústries: l’estabilitat. El món del futbol podria petar, en algún moment, sobretot si els ingressos televisius es redueixen, cosa que no és 100% descartable. Si això passés, però, no petaria només el Madrid. La Premier aniria al davant, sencera, i darrera tots els altres. Però si eliminem aquesta possibilitat, que ara com ara crec que es prou remota, l’estabilitat dels clubs de futbol és enorme. És un mercat constant, en creixement gairebé permanent, estretament vinculat als sentiments i als gustos dels aficionants. Un aficionat al fútbol ho és generalment per sempre. L’arribada de noves generacions de joves permet que el mercat s’aixampli pràcticament de forma constant, sense tenir en compta el previsible augment de la popularitat que el futbol viurà a l’Asia i a Amèrica en properes dècades, on el Reial Madrid és un club ben posicionat. Per posar un exemple, una final de la Copa del Món de futbol la segueixen per televisió més de 700 milions de persones. El futbol és un món apart.
Tot això ho dic perquè és més que possible que el Madrid, en els propers anys, tingui un creixement de la seva xifra de negoci, posem, del 10% anual de mitjana. Si el Barça va doblar el seu volum de negoci en tres anys, tots els clubs de futbol de primeríssim nivell, com el Manchester United o el mateix Reial Madrid, han vist incrementar-se el seu volum de negoci de forma molt, molt significativa en els darrers deu anys. En aquest sentit, és cert que el Reial Madrid no vendrà prou samarretes en els propers anys com per finançar el fitxatge de Cristiano Ronaldo (cosa que cap banc espera, evidentment), però podria augmentar el seu volum de negoci en un 10% cada any de mitjana. Si això passés, voldria dir que el Madrid, en els propers deu anys, generaria 560 milions d’euros adicionals. Si, en comptes de ser un 10%, fos un 15%, serien més de 1.000 milions adicionals. Segur que Florentino ha fet el càlcul. En realitat, per finançar amb un augment del volum de negoci els 300 milions que diuen que es gastarà aquest any, al Madrid li cal un agument del 7% anual de mitjana durant 10 anys: el PIB de la Xina creix més ràpid. Per tant, sent molt arriscats, els fitxatges tenen una base empresarial que no entenc per què tants s’entesten a negar. (Una última dada: el Manchester United, l’any 1996 facturava 62 milions d’euros; l’any 2006 en facturava 315. Traçeu la línia en un paper).
La primera cosa que sí em sembla encertat dir és que no és un model que ens agradi, i no ens ha d’agradar. Que cadascú faci el que vulgui i pensi el seu club com li plagui, però un servidor està molt orgullós de poder anar amb el carnet de soci del Barça ben alt. M’agrada veure al meu equip el Leo Messi, l’Andrés Iniesta, el Xavi, el Puyol, el Piqué... i el Pep a la banqueta. M’agrada pensar en totes les vegades que s’han sentit com a casa a les instal·lacions del nostre equip abans d’arribar a on són ara. M’agrada saber que no els hi és indiferent l’escut que porten al pit. I m’agrada molt desmentir a tots aquells que titllen tot això de romanticisme barat. Heus aquí la Champions, amics.
Un cop dit això, però, crec que s’han de fer algunes consideracions importants sobre els fitxatges de Florentino Pérez en una direcció totalment diferent a tot el que s’ha dit fins ara. S’ha dit molt que les quantitats que s’han pagat per Cristiano Ronaldo i Kaká són inmorals. No és una afirmació acceptable i és fàcilment discutible. El Barça s’ha gastat en sis anys 270 milions (sense comptar el que invertirà aquest any) en fitxatges. No hi ha una gran diferència entre invertir-los en sis anys, deu anys o un any. Has de trobar la manera de finançar operacions per valor de 300 milions. El Barça ho ha fet. I és un bon exemple del que dic. A juny de l’any 2003, quan la Junta de Joan Laporta inicia el seu primer mandat, el club no pot gastar-se, de cap manera, 270 milions. Però sis anys desprès, és exactament el que ha fet.
Si mirem els números del club, però, advertirem molt ràpidament que alguna cosa molt important ha passat en aquest temps. Desprès de l’arribada de Joan Laporta al club, el Barça va duplicar en tres anys la seva facturació. És a dir, el que el Barça generava de negoci en tot un any el 2003, passa a ser el doble l’any 2006: el Barça genera 130 milions d’euros més en una sola temporada respecte al 2003. El canvi de model imposat per la Junta de Laporta és el que permet que el club hagi invertit molts diners en fitxatges en els darrers anys. En aquest sentit, hi ha algunes realitats del Reial Madrid que molts han passat per alt. Primer, el Reial Madrid és una de les primeres marques espanyoles al món en popularitat. Segon, la marca Reial Madrid, segons informa la consultora BBDO, té un valor de 1.063 milions d’euros (xifra que corroboren Forbes i Fortune). És a dir, si algú de nosaltres volgués comprar el Reial Madrid (si aquest es pogués comprar, donat que no és societat anònima) hauria de posar sobre la taula més de 1.000 milions d’euros. Tercer, el Madrid té un patrimoni de prop de 800 milions d’euros. I una facturació que volta els 350 milions.
Com bé s’ha dit, el Madrid financarà la major part d’aquestes operacions amb deute, és a dir, amb crèdits. Amb els números a la mà, podem afirmar sense por a equivocar-nos que tenir al Reial Madrid com a deutor és un gran negoci. Moltes vegades, és millor donar un gran crèdit a una gran entitat amb molt patrimoni, que donar-ne un del molt petit a algú que és rotundament insolvent. El risc que assumeixen els bancs amb el crèdit concedit al Madrid és molt baix. Comparar aquesta situació amb els prèstecs que els bancs van concedir a persones sense patrimoni ni ingressos estables abans de la crisi financera global és tendenciós i demagògic. En realitat, la operació és cent vegades més arriscada pel Madrid, que corre el risc d’haver de vendre patrimoni o regalar-lo directament o fins i tot haver-se de convertir en societat anònima, que pels bancs.
Sigui com sigui, em sembla obvi que, si agafem un període de deu anys, ningú trobaria indecent ni imprudent que el Madrid es gastés 300 milions en fitxatges. En aquest sentit, remarco que això seria l’equivalent de 30 milions l’any, una xifra molt menys cridanera. De fet, en deu anys, si el Madrid se’n gastés 450 tampoc ningú posaria el crit al cel (45 per any). El Madrid pot perfectament decidir que d’aquests 450 milions, se’n gasta 300 de cop i 150 en els propers deu anys, per posar un exemple. Però el que em sembla més important és que el Reial Madrid, com tots els grans clubs de futbol, tenen un actiu molt gran respecte a moltes altres indústries: l’estabilitat. El món del futbol podria petar, en algún moment, sobretot si els ingressos televisius es redueixen, cosa que no és 100% descartable. Si això passés, però, no petaria només el Madrid. La Premier aniria al davant, sencera, i darrera tots els altres. Però si eliminem aquesta possibilitat, que ara com ara crec que es prou remota, l’estabilitat dels clubs de futbol és enorme. És un mercat constant, en creixement gairebé permanent, estretament vinculat als sentiments i als gustos dels aficionants. Un aficionat al fútbol ho és generalment per sempre. L’arribada de noves generacions de joves permet que el mercat s’aixampli pràcticament de forma constant, sense tenir en compta el previsible augment de la popularitat que el futbol viurà a l’Asia i a Amèrica en properes dècades, on el Reial Madrid és un club ben posicionat. Per posar un exemple, una final de la Copa del Món de futbol la segueixen per televisió més de 700 milions de persones. El futbol és un món apart.
Tot això ho dic perquè és més que possible que el Madrid, en els propers anys, tingui un creixement de la seva xifra de negoci, posem, del 10% anual de mitjana. Si el Barça va doblar el seu volum de negoci en tres anys, tots els clubs de futbol de primeríssim nivell, com el Manchester United o el mateix Reial Madrid, han vist incrementar-se el seu volum de negoci de forma molt, molt significativa en els darrers deu anys. En aquest sentit, és cert que el Reial Madrid no vendrà prou samarretes en els propers anys com per finançar el fitxatge de Cristiano Ronaldo (cosa que cap banc espera, evidentment), però podria augmentar el seu volum de negoci en un 10% cada any de mitjana. Si això passés, voldria dir que el Madrid, en els propers deu anys, generaria 560 milions d’euros adicionals. Si, en comptes de ser un 10%, fos un 15%, serien més de 1.000 milions adicionals. Segur que Florentino ha fet el càlcul. En realitat, per finançar amb un augment del volum de negoci els 300 milions que diuen que es gastarà aquest any, al Madrid li cal un agument del 7% anual de mitjana durant 10 anys: el PIB de la Xina creix més ràpid. Per tant, sent molt arriscats, els fitxatges tenen una base empresarial que no entenc per què tants s’entesten a negar. (Una última dada: el Manchester United, l’any 1996 facturava 62 milions d’euros; l’any 2006 en facturava 315. Traçeu la línia en un paper).
Entradas
2 comentarios:
OK el que comentes Xavi ara bé no sé si és lògic que tot això ho faci amb gran part amb Caja Madrid. Penso que les caixes per l'estatus fundacional que tenen haurien de tenir un altre tarannà. El prèstec al RM representa un 30% de tot el que destina Caja Madrid en obra social anualment (aprox. percentatge no exacte), no seria moment perquè Caja Madrid posés enfasi en la seva obra social?
Enric, com sempre un comentari interessant. Estic d'acord en el que comentes, però com millor funciona una caixa, més obra social pot fer. En aquest sentit, segur que el balanç de Caja Madrid ha sortit reforçat de l'operació. Entenc que pugui no ser estètic, però és una bona operació.
Publicar un comentario en la entrada