El moment de la veritat

Ja ha arribat. El moment clau d’aquesta legislatura és aquí, amb la primera de les grans decisions pendents envaint l’actualitat. El resultat final de la negociació sobre le finançament és un dels punts més àlgids del mandat de José Montilla, i comportarà conseqüències que definiran moltes coses de la política catalana dels propers anys. Acabem d’obrir dos fronts, un que s’expressa en el curt termini, i un altre que s’anirà expressant en el mig i llarg termini, fruit del primer. En el primer front, el resultat final de la negociació comporta un model de finançament que no és exactament el que es podria aconseguir seguint fil per randa els paràmetres marcats per l’Estatut. En el segon front, aquest pacte suposa el tret de sortida d’una lluita per l’hegemonia de l’autoritat política, i pública, a Catalunya.

El nou model de finançament és un bon acord. No és un acord d’exactitud jurídica probablement, però tot pacte polític està subjecte al context i a altres variables que la simple força de la llei. Això, és una conseqüència indestriable del simple fet de ser en política; per tant, es pot reclamar que la llei s’ha incomplert – i s’ha fet – i que l’acord no és un calc del que proposa literalment l’Estatut del 2006. Però les decisions sobre l’acceptació o el rebuig del mateix model de finançament, són, al seu torn, també polítiques. Dins d’aquest marc, el finançament és del tot acceptable. Catalunya se situarà per damunt de la mitjana estatal en recursos per càpita un cop feta la redistribució dels recursos públics, consolida uns 3.800 milions d’euros el 2012, limita el mecanisme de la solidaritat territorial a les tres premisses bàsiques (Educació, Sanitat i Serveis Socials) i comporta la inclusió en les variables d’anivellament de variables que abans no hi eren, com la mateixa població, variable especialment sensible per a Catalunya donat el seu gran volum d’immigració. Dubto que ningú, cap altre govern, cap altre partit, hagués obtingut un altra sistema de finançament. Això augmenta encara més el caire polític de les decisions sobre l’acceptació o el rebuig del mateix model.

Això dit, sóc contrari al nou model de finançament. No perquè la negociació no hagi donat uns fruits acceptables, com acabo de dir, sinó perquè els catalans comencem a ser presoners de certs factors molt limitadors, alguns fruit de variables poc controlables, altres fruit dels nostres propis errors. Trobo alarmant la capacitat que els catalans comencem a desenvolupar de posar el llistó a ran de terra i veure’l fregant els núvols. El problema real, l’atzucac polític, és la manca d’entitat política, la manca de certa grandesa a l’hora de prendre decisions, fruit d’un curt-terminisme ranci que eclipsa el bon judici. És un problema que es retro-alimenta al sé de la nostra política, i que mereix un anàlisi en profunditat, un anàlisi que hauria de dur a terme una intel·lectualitat que a hores d’ara viu adormida i que en rés s’assembla a les generacions que l’han precedit, amb algunes excepcions, tot sigui dit. La marrada nacional no és aquest model de finançament, sinó el pacte, polític, de l’Estatut. Algun comentador que mereix tots els meus respectes va defensar-lo llavors com el gran exemple de la política real, la realpolitik bismarckiana. Però és que Catalunya no tenia cap Bismarck, ni llavors ni ara. Un detall certament important.

El més bismarckià de tots els polítics catalans de l’era moderna era Jordi Pujol. Va alçar una marca política, inèdita, del no rés, i la portar a governar aquest país durant més de vint anys. Li va donar tanta força que va aclaparar l’autoritat pública i política d’aquest país durant dues dècades. Era quelcom més que un polític, era un home que entenia les decisions polítiques perquè formen part d’un fil que, en darrer terme, ha de tenir un sentit i una força moral, i per tant es justifica. El que políticament Pujol va fer o aconseguir no va ser sempre el millor que la imaginació podia fer-nos a mans, però Pujol, que de conviccions en tenia de molt profundes, actuava coneixent les limitacions del context, de les variables de força. Pujol era un polític que obria portes. No sempre les que volia, però tenia sentit del moment i de la transcendència. La seva marca política l’ha sobreviscut amb escreix, i és més el que els que han arribat desprès li deuen a la força que ell donà a la marca política de Convergència i Unió que el que ells mateixos es pensen. Si em preguntessin quina part del mèrit de les dues victòries de l’Artur Mas és de la insígnia, el mètode i la força de l’estil de Jordi Pujol diria que és una part molt significativa. Però cada cop som més lluny, d’aquells anys.

A partir d’avui, veurem a Catalunya una lluita entre CiU i PSC per l’hegemonia, no política, sinó moral, de la conducció de la Catalunya present. L’hegemonia moral fou l’únic anatema que el PSC no aconseguí mai treure a Pujol. Durant el primer tripartit, l’esquerra d’aquest país va respondre a la primera gran oportunitat que tenia amb el vuit més absolut. Si algú havia cregut durant dues dècades que el PSC era ple de grans idees, grans conviccions i projectes d’una moral i una aspiració més forta, noble i completa aviat se’n va adonar que això no tenia rés a veure amb la realitat. La superioritat suposada del projecte socialista va naufragar, però va comptar amb un punt a favor molt important. En el moment decisiu de la legislatura, quan CiU hauria d’haver aguantat i rebutjat un Estatut que la mentalitat bismarckiana no hagués acceptat mai, va pactar. En aquell moment, va quedar segellada l’ambició del projecte polític de Convergència i Unió. Sense més força que els vots, i uns votants cada dia més desconnectats del món polític, el PSC es va trobar que el principal partit nacionalista del país donava el vist-i-plau al seu propi projecte de Catalunya i d’Espanya. El pacte de la Moncloa el va guanyar el PSC.

En política, però, les coses no són d’un dia per l’altra. CiU podria està governant, però està la oposició. Ja fa tres anys del pacte de l’Estatut, i no és sinó ara que comença la batalla real. Per primer cop, de forma nítida i clara, la resposta de CiU a un model de finançament, element vertebrador de l’espina dorsal del sistema autonòmic i relator de totes les relacions de força en el sé de l’Estat de les Autonomies, és diametralment oposada a la del PSC. L’anterior model de finançament es va pactar entre CiU i el govern d’Aznar i es va generalitzar a totes les comunitats. L’actual ha comptat amb molts més participants i moltes més relacions de força. Ha estat una negociació de debò, desprès d’un pacte estructural, l’Estatut del 2006. A curt i mig termini, només el podrà canviar, potser, el Partit Popular.

La lluita per l’hegemonia, el moment de la veritat, tindrà de moment una segona part, menor: la sentència del Tribunal Constitucional. I un impacte essencial en les eleccions de l’any que ve. El PSC posa sobre la taula una concepció de l’Estat i de Catalunya que és el que sempre ha estat, movent-se a la banda alta, potser, de les seves reclamacions històriques. És una concepció molt similar a la que CiU defensà, hagué de defensar, durant vint i tres anys. La línia sobre la que caminem és la mateixa, l’autoritat moral segueix concedida a un projecte concebut des de la generalitat, les autonomies i el pacte multi-lateral. És l’aposta del PSC. CiU ha de saber que si vol moure el PSC d’on és, a partir d’ara, haurà de trobar una aposta diferent, una aposta que mogui la concepció que imposa aquest model de finançament, i ho haurà de fer malgrat el pacte del 2006 que, entre altres coses, deixa fora el concert econòmic com a reclamació política. El PSC té les espatlles cobertes, un projecte central aprovat per un Estatut pactat per CiU, aliats coneguts, més força a Madrid i millors comunicadors. El PSC és potser l’únic partit de Catalunya que no camina a trompades. Posar en entredit tot l’edifici sobre el que el socialisme català està construint la seva aposta política no està a l’abast de qualsevol. Ara, caminarem sols. Compte.